Un Gatsby gairebé ‘remix'

Baz Luhrmann va fer que els admiradors dels musicals s'esveressin davant Moulin Rouge. A partir d'una trama lleugerament inspirada en La dama de las camelias, retratava el París Belle Époque des de l'anacronisme i l'exuberància kitsch. En determinats moments d'El gran Gatsby sembla com si Luhrmann volgués seguir els mateixos camins. L'era del jazz que va viure Francis Scott Fitzgerald es converteix en l'era del rap, la mansió de Coney Island de Gatsby sembla el castell de Disneylàndia i el kitsch més singular omple la pantalla. Tots aquests elements que poden esverar el públic que espera una adaptació mesurada de la gran novel·la de Scott Fitzgerald, però, són el millor de l'aposta de Luhrmann. Moulin Rouge no deixava de ser un tractat sobre fins on pot arribar la imatge postmoderna.

El problema d'El gran Gatsby és que la lletra imposa i la transgressió massa radical fa una mica de por. La solució per la qual opta Luhrmann és la de desgavellar-se –literalment– en les festes i ser canònic respecte al text original en la resta del drama. El resultat és una pel·lícula que brilla en determinats moments, però que queda a mig camí de moltes coses. Qui hi busqui una adaptació il·lustrada de la novel·la podrà escandalitzar-se amb la posada en escena, però se sentirà reconfortat en determinats moments dramàtics marcadament subratllats. Qui hi busqui un deliri de Luhrmann se sentirà frustrat perquè li falta deixar-se anar una mica més.

Aquesta dimensió de pel·lícula que està en una cruïlla pot ser la clau del seu èxit, el factor que podrà fer que aquest Gatsby sigui gairebé un remix per a tots els públics, on hi ha el retrat de la hipocresia nord-americana al final de la Gilded Age –l'edat d'or americana anterior al crac del 29–. Leonardo DiCaprio crea un Gatsby que juga entre el mite –en determinats moments sembla més Charles Foster Kane que Gatsby– i la malenconia. Hi ha la recerca del passat que no pot tornar mai i també la crònica de com el somni nord-americà es construeix a partir de l'atzar, però també a partir d'alguna cosa moralment tèrbola. Probablement un dels problemes és que la mirada sinistra de Leonardo DiCaprio no acaba de trobar correspondència en els actors que l'envolten. Tobey Maguire és un tebi alter ego de Scott Fitzgerald, mentre que Carey Mulligan és una Daisy sense gaire carisma.