Nostàlgies intel·lectuals

Quadern ‘collage'

Diuen que als funerals de Bertold Brecht hi havia cinc vídues. Un fet que, a part de donar veracitat a la seva tumultuosa vida sentimental, també era símptoma de la perspectiva femenina que havia ajudat a renovar el seu teatre. A la galeria Joan Prats, Javier Peñafiel ha volgut retre homenatge a l'equip femení de l'autoria Brecht, no sempre revelat i valorat, especialment en la persona de Ruth Berlau, actriu, fotògrafa, directora teatral i escriptora coneguda per la seva col·laboració amb el dramaturg, fundadora dels arxius Brecht i la seva amant i parella des del 1933 fins al 1944. Després de la mort de Brecht, el 1956, va caure a la llista negra del Berliner Ensamble, a causa d'Helène Weigel, la dona a qui havia desbancat sentimentalment. Peñafiel, inspirant-se en els quaderns/collages en els quals Brecht retallava l'actualitat, ha desplegat una cartografia sentimental i objectual, emplaçant com a frontissa dos grans dibuixos de caràcter escenogràfic.

Comunisme i teatre

Amb materials pobres, petits quaderns, textos, fotografies i objectes usats en sentit metafòric –per exemple, una bossa d'aspiradora il·luminada pel darrere com a record d'un forn crematori–, l'artista dóna un alè poètic a tot el conjunt. Encadena circumstàncies en una concatenació de fets que converteix aquest Batec antecedent (Latido antecedente és el títol de l'exposició) en un recorregut que recupera amb nostàlgia l'esbatec d'alguns intel·lectuals que van apostar pel pensament crític com a via de lluita i resistència. Peñafiel reivindica el paper d'aquestes dones que, a més de ser en primer lloc comunistes convençudes, havien contribuït des del costat sentimental a enfortir la missió intel·lectual masculina. Brecht i Lenin, explotadors dels sentiments de Ruth Berlau i Rosa Luxemburg, com a actius revolucionaris? Ruth Berlau va introduir el text en el teatre de Brecht i era ella la que retallava les fotos, les enganxava i col·laborava en la renovació del teatre i en l'arxiu. Avui, els batecs, els sentiments, ja no són revolucionaris com llavors. La distància històrica és insondable. “El casino financer i la seva ideologia estan expropiant fins i tot la nostra intimitat”, diu Peñafiel.

Voluntat crítica

A Valparaíso, l'artista llegeix al diari que la dona d'Erich Honecker, exiliada a Xile, celebra els seixanta anys d'una DDR que ja no existeix. Poc més tard, descobreix que Margot Honecker havia tingut el mateix metge que Michelle Bachelet i aquí neix una altra peça del collage de la DDR: una locució mostra la seva intuïció sobre el fet que Angela Merkel i Michelle Bachelet podien haver coincidit a Berlín o a Leipzig als anys setanta, ara exponents d'un discurs contraposat: austeritat i protecció maternal, respectivament. Els treballs en vídeo incideixen en aquesta distància històrica d'una utopia que ja només podem entreveure vinculada a la nostàlgia i la memòria.