Justin, l'home de moda

Hi ha hagut pocs casos tan dràstics i brillants de reconversió total en el món de l'espectacle. Als 32 anys, Justin Timberlake ha assolit una impecable maduresa musical amb el seu tercer disc, The 20/20 Experience, un exemple modèlic de neo soul que indaga amb respecte en les arrels eternes del soul sense etiquetes. No està gens malament per a una antiga estrella juvenil de Disney, exmembre de boy band poc memorable ('N Sync) i amor efímer de Britney Spears, que a més semblava últimament més centrat en la seva gens menyspreable carrera cinematogràfica i en una trajectòria empresarial també plena d'èxits. Diguem-ho clar: Justin Timberlake és gairebé la perfecció absoluta i això, sincerament, fa una mica de ràbia. Ara feia set anys que no publicava disc nou i el precedent, FutureSex / LoveSounds (2006), amb sis singles, va superar les vendes del seu fulgurant debut, Justified (2002), de manera que aquest tercer disc naixia amb el repte de mantenir, com a mínim, el nivell artístic i comercial d'una carrera que, de moment, no coneix la paraula fracàs.

A The 20/20 Experience, Justin no ha volgut posar les coses fàcils: a la portada el seu rostre apareix pràcticament cobert per un aparell oftalmològic –la Deluxe editon, amb dos temes més, sí que mostra la seva cara, però de lluny i desenfocada–, i tampoc no hi surt el seu nom, sinó les sigles “J.T.”, sobre un títol que fa referència als 20 dies en què es va gravar el disc, construït amb temes molt llargs, que en alguns casos –Pusher love girl, Strawberry bubblegum o la preciosa Mirrors, amb un dels millors videoclips de l'any– superen els 8 minuts. “Si Pink Floyd, Led Zeppelin i Queen podien fer cançons de 10 minuts, per què no nosaltres?”, ha dit Justin. Bon argument anticomercial.