exposició
jordi camps i linnell
Els gegants fa cinc segles que ballen a Girona
‘Faràndula. 500 anys d'imatgeria festiva de Girona' és una exposició que dóna a conèixer la història de la ciutat íntimament lligada als gegants i altres elements de la comparsa que han animat tantes generacions
L'origen del primer gegant gironí, així com la imatgeria festiva de la ciutat, és encara avui dia desconegut. Els historiadors locals poden documentar la faràndula a partir del segle XVI, inscrita dins un àmbit festiu en celebracions de caràcter públic, tant civils com religioses. L'aparició del primer gegant de Girona data del 1513, exactament fa 500 anys. L'efemèride, que estableix que almenys fa mig segle els gironins i gironines celebraven actes festius amb la figura del gegant com a element característic, no ha passat desapercebuda pel Museu d'Història de Girona, que, des d'aquest mes i fins al 29 de setembre, ha muntat una exposició a les sales temporals que ofereix un acurat repàs de la història de la ciutat marcada per l'evolució de la imatgeria festiva de la ciutat.
Si bé el seu origen és incert, a l'exposició només entrar un es pot fer a la idea que els elements que componen aquesta imatgeria són molt diversos: gegants, capgrossos, àligues, dracs, mulasses, lleons i cavallets. Tots ells, dotats d'una simbologia que s'ha recollit en els anys i segles anteriors a la seva aparició (l'àliga presidint la Roma Imperial, gegants mítics com Goliat a la Bíblia, lleons i dracs esculpits als claustres, fonts i picaportes medievals...); i també protagonistes de relats mitològics, faules, rondalles i llegendes populars de tots els temps. Són els elements més vistosos del seguici que formava el consistori gironí en les seves aparicions públiques, una comitiva nodrida d'estendards, insígnies, uniformes i un nombrós acompanyament musical, que pretenia fer visible la preponderància del poder municipal. Més sorprenents, per poc conegudes, són les carasses de l'orgue de la catedral que s'exhibeixen en el primer àmbit, un cap de turc i una figura femenina que s'emparenten clarament com a cosins germans dels gegants. Un dels comissaris de l'exposició, Nuxu Perpinyà, explica: “No podem determinar quin és el seu simbolisme primigeni. Cada generació ha revestit aquesta imatgeria de lectures diferents i complementàries, i l'ha dotada d'un ric pòsit simbòlic integrada en l'imaginari col·lectiu.”
No només per Corpus
La desfilada de gegants i capgrossos sempre ha estat lligada al Corpus, ja que és l'embrió de la festa major moderna. “Era el Temps de Flors de l'època”, compara Perpinyà per donar a entendre el poder de convocatòria d'aquesta festivitat, que omplia de gent Girona. Però com queda manifest en l'exposició, això no sempre ha estat així, ni de bon tros. Els gegants i altra imatgeria de l'època es treien per a tot tipus de celebracions, com ara el cas de victòries militars, celebracions vinculades a la monarquia, la fi de brots de la pesta i altres festivitats que requerien la presència del seguici consistorial. En aquest sentit, queda constatat que el 1513 van aparèixer documentats per primera vegada un gegant, una àliga i un drac, al costat de les autoritats municipals. Altres elements de les comparses s'han afegit posteriorment, com la geganta al 1535 a Girona, la més antiga de Catalunya.
Pel que fa als capgrossos, molt destacats a l'exposició (destaquen els de la comparsa dissenyada per Joaquim Pla i Dalmau el 1963, emparellats per carrers il·lustres de la ciutat i per gremis o oficis característics), en comparació de la resta de la imatgeria són un element relativament recent. Es van afegir al seguici festiu l'any 1968, deslliurats de la càrrega simbòlica de les altres figures. Més afins i lligats a les classes populars i amb un to marcadament burlesc –per no dir grotesc–, des de la seva irrupció no han deixat mai d'acompanyar la comitiva festiva.
Del tamborí a l'acordió
La música, sens dubte, és un altre element identificatiu de la faràndula. Hi ha un àmbit expositiu dedicat a mostrar instruments usats per fer ballar els gegants. Se sap que el flabiol i el tamborí han sonat durant cinc segles lligats a aquestes comparses. Més curiós és descobrir que l'acordió es va imposar durant almenys trenta anys a la comparsa gironina, no sense polèmica al principi (just en acabar la Guerra Civil), però molt recordat per moltes generacions de gironins i gironines. Després va arribar la gralla, més actual, i no exempta de queixes dels tradicionalistes també a la seva introducció. Entre altres singularitats pròpies, com bé recorda Nuxu Perpinyà, se sap que l'àliga ballava al ritme de música de corda en el seu moment d'esplendor.
Com que l'exposició va lligada a la història, destaca un apartat que remarca com tot sovint la imatgeria festiva ha estat objecte d'hostilitat dels representants de l'ordre. Es recorda que per a les autoritats religioses era una nosa “que distreia el poble d'allò que realment era transcendent”. La intel·lectualitat, per la seva banda, com deixa clar Perpinyà, sempre l'ha vista com “una ridiculesa, una antigalla que no s'adeia amb els temps moderns i el progrés”. I el poder civil no ha dubtat a arraconar-la en moments sobretot d'estretors econòmiques. La seva persistència, doncs, només és explicable “pel favor franc de les classes populars”. L'evolució de la imatgeria festiva al llarg de cinc segles es recull amb esdeveniments destacats de la història local, des de conflictes bèl·lics fins a les riuades que sovint han castigat Girona.
A la democràcia, per Fires i festes
Amb l'arribada de la democràcia, la processó de Corpus es va deixar de celebrar i, consegüentment, el seguici consistorial. En aquest procés de reubicació de la imatgeria festiva, que va estar a punt de desaparèixer, una cercavila desvinculada ja dels actes religiosos es va començar a fer per inaugurar la Fira de Mostres de Fires. Aleshores, també va acompanyar esdeveniments puntuals com la celebració del primer Onze de Setembre, el carnestoltes o l'exposició de flors. Si bé elements de la comparsa tradicional es van perdre progressivament als anys vuitanta (l'àliga primer, els capgrossos després), es pot dir que des de la creació dels Amics dels Gegants, i la Fal·lera després, la ciutat ha viscut una renaixença dels gegants que marca i marcarà més d'una generació d'infants gironins. “Els gegants les han vist de tots colors. Cinc segles els avalen i continuaran sortint a ballar sempre que hi hagi gent que els tregui i gent que els vulgui veure”, sentencia Perpinyà.
Peces d'arreu de Catalunya
A la mostra, que es pot visitar al Museu d'Història de Girona fins al 29 de setembre, també s'hi troben les millors figures de la imatgeria festiva catalana, des dels gegants d'Olot i Torroella de Montgrí –en comptades ocasions s'han exposat fora de les seves viles–, els dracs de Vilafranca del Penedès i de la Bisbal d'Empordà, així com el lleó de Barcelona i la mulassa de Reus. Evidentment, els de Girona també hi destaquen.
Entre altres activitats paral·leles, aquest dissabte els capgrossos es passejaran pel Barri Vell i faran de guies a l'exposició.
