Crítica
àNGEL qUINTANA
Retorn a Las Vegas sense ressaca
L'aparició l'any 2009 de Resacón en las Vegas, de Todd Philipps, va suposar pels amants de les comèdies iconoclastes –dels germans Farrelly a Jud Appatow– una veritable fita. A partir d'una clara intencionalitat políticament incorrecte es construïa una comèdia que tenia com a principal virtut no deixar res explícit, jugar amb una forta el·lipsi en la primera part i fer que l'espectador s'imaginés tot allò que podia haver passat al llarg d'una nit de bogeria per Las Vegas. L'encert de la trobada, que donava a la seva construcció dramàtica un punt de radicalitat, no es va trobar compensada per la segona part, on es traslladava l'acció a Bangkok. El problema de la seva continuació és que volia apuntar-se al mimetisme de la primera, i posava en crisi així tota la seva originalitat. La tercera part de la proposta, batejada a casa nostra com a R3sacón, vol oferir un petit canvi de sentit, però tampoc va gaire lluny.
R3sacón no comença amb el final d'una gran festa per després reconstruir tot allò que previsiblement podia haver passat. La pel·lícula va més a cop segur i parteix de la trobada dels tres protagonistes, després de la mort del pare d'Alan –Zack Galifianakis–, per conduir-lo cap un centre de rehabilitació. Pel camí es troben amb un grup de gàngsters que segresten el cunyat d'Alan i els exigeixen que capturin el tailandès que varen conèixer a la primera part, que segons sembla està amagat a Tijuana i després a Las Vegas, perquè ha robat una gran quantitat d'or. La trama convencional no és més que un simple pretext per tal d'articular un seguit de bromes que se centren exclusivament en la figura d'Alan, les seves poca-soltades i les seves sortides de to. No hi ha cap recurs narratiu intel·ligent, només un seguit de gags més o menys afortunats.
Sessió de ‘clowns' tradicional
En la segona part de R3sacón, els protagonistes tornen a Las Vegas i la situació serveix per ressuscitar algun personatge i per mostrar com el nadó que trobaven a l'habitació s'ha convertit en un nen. L'estructura de la nova pel·lícula a vegades fa pensar que som davant d'una sessió de clowns tradicionals, en què els pallassos blancs –Phil i Stu– han d'intentar buscar situacions compromeses que puguin ser desballestades per l'August –Alan- i les reaccions que aixeca fruit de la seva escassa intel·ligència. Tot plegat desemboca, després dels títols de crèdit, en una altra ressaca monumental i una situació amb la qual sembla voler tancar –sense el·lipsis possibles– el recorregut d'una trilogia que mai havia d'haver traspassat els límits de la primera part.
