Mercenari de les guerres brutes

Salomé Lamas, una jove i prometedora cineasta portuguesa, va quedar fascinada per la història de Paulo de Figueiredo. “Vaig saber d'ell per un amic que és sociòleg i treballava amb les comunitats de gent sense sostre a Lisboa –explica a El Punt Avui en conversa telefònica–. Vaig quedar realment intrigada per aquest personatge, atrapada per la seva història.” Paulo va pertànyer, segons ell mateix explica en aquest documental, a un comando d'elit portuguès que sembrava el terror als conflictes bèl·lics d'Angola i Moçambic; va fer la guerra bruta a El Salvador a les ordres de la CIA i va fer assassinats per encàrrec del GAL. O això explica ell, en tot cas. És tot veritat? Només una part? “Decidir quina part és certa o no forma part del joc que proposo a l'espectador”, diu Salomé Lamas. La qüestió és que resulta molt versemblant el que explica, sembla conèixer a fons els temes de què parla. “No he fet un documental històric, és cinema –puntualitza la directora–. Tots els crims que relata no són per mi material d'història o de periodisme, m'interessaven més des del punt de vista filosòfic”. No hi ha pràcticament material d'arxiu ni imatges més enllà de Paulo parlant directament a la càmera, amb una simpatia i afabilitat que contrasten enormement amb tot allò que explica, amb els actes execrables que comet i que alimentaven les clavagueres plenes de cadàvers que amaguen tots els governs per a qui va treballar.

El títol d'En tierra de nadie fa referència a l'espai neutre, fosc, on cineasta, protagonista i espectador conflueixen, com la terra de ningú d'un camp de batalla. Salomé Lamas situa allà “una conversa amb Paulo, cara a cara, amb un tercer element que és l'espectador”. Després ha fragmentat i muntat la conversa en petits capítols enumerats. “Buscava una estructura literària –explica–, com si estiguessis llegint un llibre, amb capítols, paràgrafs... Buscava captar així l'atenció, una manera d'organitzar els continguts, en què cada cita condueix a una altra, no són cites aïllades.”