Palestina, des de la correcció política

Totes les pel·lícules que juguen amb els valors de la correcció política són forçosament bones? Inch'Allah, d'Anaïs Barbeau-Lavalette, pot ser la típica pel·lícula útil per a debats sobre cinema i drets humans, per ser promocionada com a material didàctic sobre Palestina i pot ser aclamada com una faula preocupada per la defensa dels drets humans. Totes aquestes virtuts no impliquen, però, que sigui una bona pel·lícula, sinó tot el contrari. Inch'Allah no molesta pel seu discurs humanista, sinó per la forma com s'articula a partir d'una simplificació que la fa caure en tots els tòpics, en els llocs comuns i en respostes artificioses a partir de les quals pot ser observat el conflicte entre Israel i Palestina.

El punt de partida és la mirada d'una estrangera, que com la cineasta del Quebec, s'enfronta a la complexa situació de Palestina. Chloë és una metgessa que viu a Jerusalem i que diàriament travessa els check points per atendre a Cisjordània les dones embarassades. L'experiència d'aquesta metgessa servirà perquè la directora ens expliqui que als check points hi ha joves israelianes que estan obligades a fer el servei militar, que a Palestina hi ha dones embarassades que tenen marits a la presó acusats de terrorisme, que la crueltat d'Israel provoca injustícies i morts entre la població i que aquestes injustícies provoquen una ràbia que esclata en atemptats terroristes. Tot sembla explicat de manera didàctica, a partir d'un seguit de causes i efectes que desemboquen en un atemptat. És cert que pel camí hi ha algun moment interessant, com el relat del viatge que la família palestina du a terme als vells territoris ocupats per Israel, però l'emotivitat d'alguns moments no salva Inch'Allah del seu excés de simplicitat.