Un creador inimitable?
Quan algú és un geni, se sol dir que és inimitable. Rafael Marquina era un geni, però no va ser inimitable. Malauradament –o potser, sortosament–, la seva gran creació va ser plagiada sense pietat. Però, tot i que, com ens va anunciar Blade Runner, les rèpliques poden tenir ànima, mai seran del tot autèntiques. Qui tingui un setrill de Marquina comprat en un mercat ambulant –imitació– sabrà perfectament del que li parlo, l'oli bessa com en unes altres setrilleres qualssevol. En aquest cas, la còpia no és una ofensa, és la constatació del valor de l'original.
Quan els dissenyadors Ramon Úbeda i Juli Capella van presentar a la Capella dels Àngels de Barcelona l'exposició Cocos dedicada al món del plagi en el disseny, Marquina va poder contemplar tot un pany de paret ple d'imitacions seves. Reia. Ell mateix havia aplegat una col·lecció de 100 peces replicants. No en va veure ni un duro, si més no fins a l'any 2003, quan es va promulgar la llei estatal de protecció jurídica del disseny industrial. Fins aleshores, qualsevol mínima modificació en relació amb l'objecte original legitimava el plagi. I d'aquí que la modificació esdevingués pífia. Per això, quan contemplava les imitacions, se'n fotia. Sabia que d'imitadors de Presley n'hi ha hagut molts. Però de Rei, només un.
