Ha passat el tren
Tomàs Mallol, al cel del cinema sigui, el vaig conèixer quan era vell, però sempre que el trobava feia que hi veiés el nen admirat que va descobrir el cine a través d'uns firaires arribats en carro al seu poble. També el nen enginyós que, poc després, va construir el seu primer projector amb el qual va tornar a inventar el cinema. Li agradava explicar-ho, com tantes altres experiències que, cada vegada que les relatava, feien present que era un meravellós narrador oral que tenia el domini de la paraula (que, com sap la gent de cinema, a vegades val més que mil imatges) i sobretot aquella capacitat per fer-te sentir que aquella història es contava perquè tu l'escoltessis.
La demostració fonamental de l'estil narratiu de Tomàs Mallol (i també de l'encís d'aquest home tan amable, amatent i elegant) es renovava cada vegada que explicava la seva col·lecció, fent-ho durant anys a casa seva i després al museu del cinema que du el seu nom a la ciutat de Girona. Primer et preguntava si volies un itinerari curt o llarg. Pura retòrica: ell creava el temps d'aquell viatge. A la manera d'un màgic hipnotitzador, et duia cap on volia amb les seves paraules, que et transportaven a la història de les màquines, tècniques i encanteris amb què els humans hem creat la il·lusió de reproduir la realitat, sempre amb l'ajut de la imaginació. El relat d'aquesta història es fonia amb el de l'adquisició de cada peça i, per tant, amb el de la pròpia vida com a col·leccionista que es barrejava amb la del fotògraf de la Costa Brava, la del taxista barceloní durant uns anys en què va aprofitar la llicència paterna per conèixer els moviments i la psicologia de la vida urbana, la del regidor municipal amb inquietuds ecologistes i, entre altres, la del cineasta.
Quin cineasta més delicat era Mallol, que estimava els trens, com tants als qui ens agrada el cinema, i els moments de la vida en què sembla que no hi passa res. Els moments, per exemple, de l'espera, amb els quals aquest cineasta amateur va connectar amb la modernitat cinematogràfica com aquell que no vol la cosa. Pensem en el curt Instant, en què en una petita estació, a Sant Miquel de Fluvià, es fan els preparatius perquè hi passi un tren. Que ràpida li deu haver passat la vida a aquest home que sempre va mantenir viva la curiositat i que per això sabia que, fins i tot quan sembla que no passa res, passen moltes coses: la vida, simplement.
