La lletra d'una cicatriu

No trobareu gaires obres que tinguin un pretext tan definit, tan ben delimitat, com aquesta. Producte d'una operació que va patir la poeta anys enrere, la cicatriu del títol s'estén, com una serp, per cada una de les pàgines del llibre. Un llibre bell i enlluernador, que reflexiona no pas sobre la malaltia, sinó sobre els senyals que el dany grava damunt la pell i, encara més, sobre els que ens deixa consciència endins. En aquest sentit, el senyal a la pell és una crida molt més fonda.

Lluïsa Julià, la prologuista, qualifica la poesia de Vidal-Conte d'“inquietant i seductora”. Hi estic d'acord. És inquietant perquè es construeix a partir d'unes imatges que ens admiren per la seva cruesa. I és seductora per la personal formulació dels poemes, que, en algunes ocasions, poden semblar la nota embrionària d'un poema més llarg, i que sempre són més a tocar del nervi que no pas de l'amplificació. Si de cas, l'efecte amplificador recolza, poema rere poema, fragment rere fragment, esqueixament rere esqueixament, damunt el pretext ubic de la cicatriu. Perquè la veu lírica evoluciona, també, en funció de la intel·lecció de la ferida. És el procés que du el jo, aquest jo imposant i greu del llibre, a renéixer de la nafra i a assumir-la com a marca pròpia –intransferible, en diríem–. No s'assumeix del tot, però, fins que no s'escriu sobre això, sobre la cicatriu. Aquell senyal del mal que era “àncora de l'ham” –àncora perquè fixa un nou temps, una consciència desconeguda fins llavors; i ham perquè, alhora, estira uns nous sentits, caça objectius fins llavors inèdits– s'ha diluït en l'escriptura, com l'arruga d'una camisa sota la planxa encesa. Fins al punt que el lector, de tan a tocar com sent aquesta nafra, pot tenir la sensació que està llegint la cal·ligrafia que fa amb els seus cinc centímetres damunt la pell o damunt la pàgina, tant se val (perquè es confonen). Llavors la cicatriu és el batent obert d'una finestra que garanteix (i afranqueix) una mirada nova. I és, encara, la mesura de totes les coses. I és, i ja no deixarà mai més de ser-ho (vet aquí el valor d'aquest llibre pertorbador), l'estigma fondo de la consciència: “i tot i que mínim / el fi monyó serà”.