Dolor i vellesa sense edulcorants

Pere Vilà parla de la vellesa i del dolor a la seva darrera pel·lícula, La lapidation de Saint Étienne, i els mostra amb tota la seva cruesa. “El dolor és desagradable, però forma part de les nostres vides –comenta, en una entrevista a aquest diari–. S'han de poder explicar les coses de cara i de manera directa.” De fet, considera que, amb aquest retrat d'un home gran tancat sol en un pis, envoltat de brutícia, torturat pels records de la dona i la filla que van morir, “he quedat curt, la realitat sempre supera la ficció; per fer-lo real s'ha de mostrar d'una manera tan crua com sigui possible”. I aprofita els comentaris que ha suscitat la seva pel·lícula per fer una reflexió: “En altres àmbits com el teatre es mostren tota classe de drames, però sembla que al cinema hi anem a distreure'ns, s'entén només com un espectacle, no com una proposta artística. Em pregunto per què es fan aquestes distincions.”

El director ja s'havia interessat en un dels seus curtmetratges per un tema que malauradament està d'actualitat: “Surten a la premsa moltes notícies de gent gran que viu sola, és una realitat social evident; alguns poden resultar ferits, i fins i tot morir.” “A partir d'aquí –afegeix–, he volgut reflexionar sobre com les persones poden viure els seus darrers dies o anys en soledat i apartats de la societat, va implícit en la nostra cultura.”

L'actor Lou Castel ha treballat amb directors de la talla de Bellocchio, Pasolini, Wenders i Assayas, i Pere Vilà, fan seu des que el va veure a La question humaine (Nicolas Klotz, 2007), va pensar en ell com a protagonista. “Va acceptar de seguida –recorda–, i vaig escriure el guió ja pensant en ell.” D'aquí va venir que rodés en francès, en coproducció amb França. Lluís Miñarro va assumir la producció catalana del projecte. “Té una sensibilitat especial per a aquest tipus de projectes. I he pogut treballar amb una llibertat total”, assegura el cineasta.

El títol, l'estructura del film (com si fos un retaule medieval, amb diferents capítols de la vida del protagonista) i alguns elements que hi apareixen (Castel és restaurador d'escultures de sants), provenen del catolicisme, però, segons el director, està “lluny de ser una pel·lícula religiosa, més aviat em serveixo de l'educació catòlica que he rebut”. La fe fa que dos germans (interpretats per Lou Castel i Luis Rego) “afrontin el dolor de la vida de formes diferents”, diu Pere Vilà: “L'un accepta el fet dolorós de la vida per la seva creença en Déu, mentre que l'altre no accepta que el dolor sigui el fruit d'una decisió divina ni que la mort ens porti a la vida eterna.” El títol s'inspira en una obra del pintor medieval Fra Angélico, en què Sant Esteve és lapidat mentre està “de cara a Déu, amb una acceptació total del seu destí”. L'Étienne actual, en canvi, “està ple de dubtes”, diu Pere Vilà, que arrodoneix el simbolisme convertint-lo en un restaurador de sants que justament restaura un sant Esteve (Étienne en francès). La pel·lícula s'ha passejat amb èxit per un bon grapat de festivals, entre els quals els de Karlovy Vary, Mont-real i el D'A de Barcelona.