Cop de puny esmorteït per poca punteria

A ls soterranis d'un palau on se celebra un vernissatge cultural es lliura un combat pel poder. És una lluita desigual: d'un secretari d'organització local (amb l'empenta del partit a nivell estatal) amb una regidora d'Urbanisme, que ha dominat durant dècades el finançament regular d'aquella capital de província i, sobretot l'irregular, que ha enfortit el partit fins a dominar les tres darreres eleccions amb majoria absoluta. L'autor i director Eugenio Amaya procura ser ambigu i no carrega tintes en direcció a cap color polític: ho serà qualsevol que acabi dominant un govern durant diverses legislatures, especula. El Tantarantana acull, doncs, un nou muntatge crític amb la política mal entesa (Corrüptia feia farsa del cas Gürtel del PP), donant claus de com s'amaga el finançament irregular. Si no supera la prova del cotó del fiscal més radical, sempre serà prou embolicat per aconseguir que el cas prescrigui.

La peça que entra al teler promet una trama i un ordit ben travats però, lamentablement, perd consistència. El cop de puny no encerta al cos que pretenia ferir. D'entrada, les interpretacions són molt vacil·lants, durant algunes estones de l'obra no es veuen els personatges en la pell dels actors, li falta convenciment. La dramatúrgia no hi ajuda perquè insisteix en entrades i sortides al despatx del soterrani que, en comptes de donar-li més tensió (tot i que s'aprofiti per revelar secrets), estova els raonaments. Els personatges són definits a grans trets. No queda prou clara quina és la veritable intenció del polític vocacional, per exemple, que entra per vena familiar a la direcció del partit i que, més endavant, destapa la seva ambició al govern local. El públic s'hi sent poc interpel·lat. Perquè, majoritàriament, no es pot sentir identificat en les maniobres d'aquells polítics. Només hi ha punts de mirall quan l'alcalde insinua que tothom té raons per callar, que tothom l'atura per demanar com superar la llei. La política de carrer és, doncs, la manera per evitar una llei acordada que ofega. El cinisme és absolut. Cal valorar la intenció, quasi pedagògica, per il·lustrar la maquinària dels partits.