art
PAU LANAO
El pintor amb cor de baríton
Sant Feliu de Guíxols celebra el centenari del naixement de Josep Albertí, un artista global que estimava la vida, el misticisme, el cant i la poesia, autor d'una obra pictòrica que, tot i mantenir-se arrelada al territori i al paisatge on vivia, s'aparta totalment de qualsevol concepció localista
-
Josep Albertí al seu estudi voltat de la propia obra. ARXIU MUNICIPAL SANT FELIU DE GUÍXOLS, FONS JOSEP ALBERTÍ. AUTOR DESCONEGUT. -
La barca estellada (1983) ARXIU MUNICIPAL SANT FELIU DE GUÍXOLS, FONS JOSEP ALBERTÍ. AUTOR Josep Maria Oliveres. -
Josep Albertí cantant acompanyat de dos guitarristes a la taberna de can Saura de Sant Feliu de Guíxols. ARXIU MUNICIPAL SANT FELIU DE GUÍXOLS, FONS JOSEP ALBERTÍ. AUTOR DESCONEGUT. -
Paisatge 1957 ARXIU MUNICIPAL SANT FELIU DE GUÍXOLS, FONS JOSEP ALBERTÍ. AUTOR Josep Maria Oliveres.
“Entre els homes sempre seràs un estrany”; la màxima de Friedrich Nietzsche podria definir la personalitat d'un artista principal, Josep Albertí, que el centralisme barceloní, o més ben dit, el provincianisme d'una capital amoïnada per la pròpia decadència cultural, ha menyspreat. Nom fonamental de la plàstica i la cultura empordanesa, des del dia del seu naixement, el 22 d'agost del 1913 al carrer de la Creu de Sant Feliu de Guíxols, aquest pintor amb ànima de baríton es va enamorar de la vida. Ara, quan la ciutat ganxona celebra el seu centenari amb activitats que s'allargaran més d'un any, és el moment de recuperar la vida i l'obra d'un homenot tossut i tocat per la introspecció, que estimava Zaratustra, Sant Joan de la Creu, Txèkhov, Verdaguer, llegia la Bíblia, que mai es va ajustar a la crítica, i que sabia que darrere del silenci de l'ànima s'hi amagaven monstres amb esperit juganer.
Albertí, que, com assegura Sílvia Alemany, directora del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols, “mantingué una fidelitat extrema al seu entorn més immediat i és ara que aquest paisatge i el formigueig de la seva gent té el testimoni del seu llegat”, va viure una infància i una joventut complicades. El mal de Pott, o sigui, la tuberculosi òssia, el va immobilitzar entre els 13 i els 16 anys. Van ser dies de llit i patiment, però se'n va sortir gràcies a les atencions de la mare Antònia i a l'ànsia de vida que el va portar a llegir des dels autors anarquistes que li arribaven de la mà del seu progenitor –Proudhon, Bakunin, Kropotkin– fins a la monumental Jean-Cristhophe, l'obra de Romain Rolland, on en deu volums es recull l'epopeia del músic turmentat que personifica l'esperança de la humanitat reconciliada.
Alumne de l'escola laica, músic de vocació, frisós per poder controlar la veu, castigat per la dissort que al febrer del 1939 el va fer passar per la derrota republicana i pel camp de concentració d'Argelers, on va conèixer la mort del pare, la trajectòria d'en Pitu Albertí no es pot entendre sense valorar el triomf d'una voluntat fèrria que el va ajudar a sobreposar-se a les adversitats i a crear no tan sols una obra amb caràcter, sinó també el propi personatge. Xoca que, quan parles d'ell amb les persones que el van conèixer, ningú en faci una definició ajustada i, si bé tothom coincideix a dir que l'artista tenia una personalitat forta i tossuda, uns asseguren que el dominava una vena anarquista que el deslligava dels horaris i de les convencions socials, alhora que altres remarquen la vena mística, la set de coneixement, de viure, d'experimentar, que el va fer treballar la pintura, el cant o la poesia i el va portar a Las Hurdes, a Suïssa o a Alemanya. Un destí, aquest últim, on va viatjar amb els cinquanta anys complerts, com a acompanyant de Francesc Granés, i amb la intenció de millorar la respiració i el cant –també es va operar el nas–, va fer classes amb el professor Walter Werner, que tenia una escola a Braunschweig, prop de Hannover.
Si Cézanne aixequés el cap
En el catàleg de l'exposició que entre el 8 d'agost i el 9 de desembre del 2001es va poder veure al Museu d'Art de Girona, les tres organitzadores, Sílvia Alemany, Glòria Bosch i Mir i Carme Martinell, van signar un text conjunt en què parlaven de la febre epidèrmica “d'aquest enamorat de la vida convertit en una mena de nen i salvatge que sempre trobava l'equilibri en la poesia”. En Pitu Albertí, el músic que estimava el cant i l'òpera però a qui les pròpies limitacions van fer decantar cap a la pintura, va convertir la seva formació autodidacta en un camp d'experimentació en què, tot i mantenir un component fortament arrelat al territori, conscientment o inconscientment, s'apartava totalment de concepcions localistes.
Va ser després de la Guerra Civil, un cop alliberat d'Argelers i tornat a Sant Feliu, on es va guanyar la vida fent de fuster i ajudant el pintor Ferran Ponsjoan a acolorir amb paisatges i marines les capses de suro per a turistes que venien a can Viader, que va entendre que no podia lluitar contra les limitacions de veu –se situava en l'escala de baix-baríton– i trobaria en la pintura la redempció. No va ser una aposta fàcil, sinó un procés dolorós que el va perseguir tota la vida i el va ajudar a transformar les ratlles i els colors en elements fundacionals d'un discurs autodefinit com “un estil expressionista amb alguna coseta d'abstracte, barrejat amb una mica d'impressionisme desfet en figuratiu”. El viatge, que anava de Monet a Cézanne passant pel primer Miró, no era sinó un manifest en contra de la banalitat de l'art acadèmic: “De moment –va escriure– la meva veritat és la que veieu penjada a les parets”, i l'intent de transformar el color en poesia plàstica: “Em moc –assegurava– primordialment pel nucli del sentiment, per intuïcions fent participar l'ull de fora i la mirada interior... Hi ha hagut en la forma unes diferenciacions entre la línia molt sovint negra, més uniforme i prima en el meu primer període, més gruixuda i trencada després, en la línia-taca més tard... Però això, és allò de fora, allò de dins, és sempre aquest nexe d'unió de la terra i el cel, d'expressivitat plàstica, tot el que, havent-me emocionat, vull transcriure.”
Albertí, que va assolir el moment màxim de creació a finals dels anys cinquanta i principi dels seixanta, quan ja s'havia reconciliat amb la vida, i en l'obra s'hi poden descobrir influències de Miró, Van Gogh, Kokoschka o Munch –es poden qualificar d'extraordinàries teles com Paisatge, del 1957, Cuina, del 1961, o el Retrat dels Germans Cornet, del 1967–, va transformar la pinzellada gruixuda, plena de ritme i emoció, en un assaig per escoltar el món, en la continuació d'una proposta en què es mesclen la paraula, la forma i el color. Aquella va ser una aposta definitiva que li va portar el reconeixement no tan sols en l'àmbit local sinó que li va permetre exposar a diverses ciutats espanyoles, a Suïssa o Alemanya, i relacionar-se amb noms cabdals com Raoul Dufy, Llorens Artigas o Josep Amat.
Quan s'han complert cent anys del naixement i vint de la mort de Josep Albertí, l'espessor del gruix de la pintura no pot amagar els sentiments d'un home atrapat per les emocions que no dubta a convertir els retrats en la crònica particular dels personatges i sap transformar la mirada en una nota musical que serà la que marcarà la cadència dels seus paisatges. Un artista que era com era i mai va voler entrar en els cercles purament comercials; un solitari amant de la intimitat que li permetia llegir, escriure, pintar; un arrauxat que trencava amb els convencionalismes i va patir crisis de fe –va passar per l'anarquisme, el cristianisme, el budisme, el taoisme–, etapes complementàries de la que considerava una recerca única: “Segueixes un camí de perfecció –va escriure– i quan creus que hi has arribat, ve la mort.”