Qui posa les regles del joc?

Mario Gas va estrenar-se com a director, després de la seva estada al Teatro Español de Madrid, amb la producció El veneno del teatro. Va ser una proposta al Teatro El Canal de la Comunidad de Madrid, es va estrenar el novembre passat i, de gener a abril, ha lligat una gira per l'Argentina. Ara, tot just una gira per l'estat espanyol. A Barcelona, figura dins del cartell del Festival Grec i es representa fins al 13 de juliol al Teatre Romea. Rodolf Sirera va concebre aquest text metateatral per reflexionar sobre qui ostenta el poder en una producció teatral. Daniel Freire, un dels dos actors d'aquesta producció, entén que, convencionalment, el poder es va traspassant de l'autoria a la direcció. En un tercer estadi, el pes recau sobre els intèrprets, tot i que el valor de la peça teatral acaba depenent del favor del públic: efectivament, és el que donarà per bona, o no, una peça amb la seva assistència a l'espectacle. No és gratuïta la cita: “El públic sempre té la raó”, molt similar a aquella de: “El poble sempre té la raó”. El repte dels que disposen del poder abans és com garantir algun mecanisme perquè els vents segueixin sent favorables al projecte escènic/polític.

Sirera declara que fa trampa quan construeix la trama amb un aristòcrata francès que ha escrit i pretén produir una peça a partir del filòsof Sòcrates i el seu tràgic final. Aquest, com el mateix autor, amaga els asos de la baralla per fer-se favorables les regles del joc. Mario Gas ha traslladat l'escena a un període d'entreguerres, en una època que les avantguardes ja plantegen trencar la quarta paret (permetre que l'actor s'adreci obertament al públic) i que busca la identificació de l'espectador amb els personatges. Però, en realitat, insinua l'actor Daniel Freire, el protagonista d'El veneno del teatro no és un dramaturg gens convencional; en realitat és un home poderós que s'avorreix i que juga a forçar nous mecanismes de submissió. Per això, l'actor es va arraconant en un espai que el porta a viure unes “circumstàncies perilloses”. I és que, tal i com es demostra en aquest original de Sirera, “el poder té més capacitat de disfressar-se: la vida és més oculta del que sembla”, detalla Freire.

Gas compta amb dos actors de llarg recorregut: Freire i Miguel Ángel Solá. El primer, admet que per a aquest text (sobretot en la fatídica escena final) “es necessita una veritat” implacable a l'escena. Arribar a defensar amb tanta integritat (com tant se celebren els actors vinguts de companyies argentines sota la bandera de Veronese, Tolcachir, Daulte...) no sempre s'aconsegueix. Per a l'actor, tot depèn del text i, a vegades, dels personatges o, fins i tot, de les funcions. Freire trena una llança a favor de la interpretació a la península, sobretot en els últims anys, tot i admetre que el desenvolupament pedagògic teatral és de molta més tradició a l'Argentina que a Catalunya o a l'Estat espanyol.

El teatre ha de ser una representació de la vida en un escenari? O exigeix un compromís absolut, inequívoc, de l'artista? Freire considera que treballs com el teatre dolorós de Liddell o els precedents del body art són d'una radicalitat extrema. Per a l'intèrpret argentí el que és imprescindible és que “la proposta ha de ser transformadora o, com a mínim, commovedora”. Dit això, cal valorar la multiplicitat de cares de l'art: “L'art i el teatre tenen moltes veritats.” El Romea torna a la programació del Grec, després que l'any passat saltés del cartell per defensar una concentració d'espectacles a la muntanya de Montjuïc.