Un descans entre discos de Nick Drake

Qui s'hagi fet un tip d'escoltar els tres únics discos que va gravar Nick Drake (1948-1974) o qui encara no s'hagi sobreposat a l'impacte que li va causar endinsar-se en el For Emma, forever ago de Bon Iver (2009), és molt probable que trobi en Bright sunny south, tercer disc del nord-americà Sam Amidon, un petit tresor. Amidon, resident a l'Anglaterra de Drake des que es va casar amb la també cantant Beth Orton, i a qui Bon Iver va brindar l'oportunitat d'obrir uns quants recitals de la seva última gira, va ser criat a Brattleboro (Vermont) per una família obsessionada pel folk dels Apalatxes i la música irlandesa. D'allò que Sam Amidon, que amb tres anys ja tocava el violí, devia començar a estimar en aquells anys tan primerencs en queda, en aquest disc, la revisió d'uns quants himnes folk –He's taken my feet o Weeping Mary–, cançons de l'època de la guerra civil dels EUA com ara Bright Sunny South i l'execució amb influx apalatxià, però també africà, d'As I roved out.

L'espectre musical d'Amidon –posseït d'una sensibilitat contemporània que li permet connectar amb audiències joves que, tanmateix, són incapaces d'escoltar un disc sencer de bluegrass– va, però, molt més enllà. Els pianos d'I wish I wish i Shake it off, així com el cameo del trompetista Kenny Wheeler, remeten a la bellesa de moltes de les obres preciosistes de l'influent segell alemany de jazz ECM i, el to malenconiós de bona part del disc –que dura 35 minuts– evoca de ple el folk britànic de Drake, John Martyn i Martin Carthy. Si bé, en el títol, Amidon apel·la al sol, no s'ha fet enguany cap disc tan perfecte per als mesos de tardor com aquest. Un disc, en definitiva, que t'atrapa de valent i que figura entre les grans perles publicades aquest 2013.