POESIA
d. sam abrams
Paraules netes, final de camí
Una de les qüestions més difícils que ha d'afrontar un poeta és quan ha arribat el moment de posar fi a la seva carrera, quan s'ha esgotat la seva energia creativa. Al seu nou recull, Marques, Jean Serra s'acomiada dels lectors i ens comunica que aquest serà el seu darrer llibre: “El colofó de la poesia que m'ha estat atorgat expressar.” És una determinació trista, però valenta i lúcida.
Marques acompleix la doble funció de coronar i cloure l'excel·lent obra poètica de Serra, d'una banda, i mirar d'aclarir-ne els motius, de l'altra. Per aquesta raó Marques és una barreja d'un profund lirisme i dramatisme. El tancament prematur de la veu de Serra ha estat precipitat per una autèntica fractura existencial d'arrel sentimental. El títol del llibre s'ha d'entendre en aquest sentit, el de les marques indelebles, tant de signe negatiu com positiu, que ens va deixant la vida.
Una fractura existencial irreparable ha provocat l'emmudiment del nostre poeta i també ha generat en ell la necessitat de fer un recompte final i un darrer i definitiu esforç líric. Marques és la revisió de tota una carrera, una declaració final de principis i una crònica d'una desfeta irreversible. Feia anys que no llegia un llibre amb tanta càrrega poètica, conceptual, vital i emotiva, un llibre tan dur i alhora tan bell. Mai el vers de Salvador Espriu “sempre et diré la veritat” havia tingut tant de sentit com en el cas de Marques.
El llibre està estructurat amb una precisió cartesiana: vint poemes en prosa, quatre haikus i tankes, i vint poemes en vers lliure. Les tres parts del llibre recorren el ventall de possibilitats formals que Serra ha conreat a la seva obra. La segona part del llibre és d'un lirisme molt pur que serveix d'interludi airós entre la primera i l'última part del conjunt que transversalment plantegen les qüestions més substancioses i doloroses.
Amb les seves extraordinàries apreciacions finals sobre la sofrença, la pèrdua, la llibertat, la memòria, el temps, la natura, els sentits, la bellesa, l'art, la llengua, la poesia, la devastació, el cicle de vida i mort, l'exili i el retorn, el canvi i la permanència, les petites coses, la societat, la justícia, la transcendència de tot i moltes altres coses, Jean Serra ens ha demostrat d'una manera irrebatible que la poesia és, segurament, un dels darrers refugis de la veritat i la veracitat.