Vida al Somorrostro

A les cinc del matí d'un diumenge de l'any 1956, Manel Gausa (1933) va sortir de casa seva per entrar en un món desconegut: el Somorrostro. Abans va recollir una companya de Ràdio Barcelona (ell pertanyia al quadre escènic; ja era un malalt del teatre) que dedicava el seu temps lliure a ajudar la gent més necessitada. Gausa es va submergir al barri de barraques acompanyat de la seva amiga i d'una càmera fotogràfica, una Rolleiflex que feia poc li havia caigut a les mans “gairebé per casualitat”.

En arribar a la platja, encara de nit, manava el silenci i la llum d'unes petites fogaines escampades per la sorra ennegrida. Hi havia gent dormint a la intempèrie i en tendes atrotinades. La barriada es va anar despertant i va començar el dia. Un dia més al Somorrostro, i un dia inoblidable per a Gausa, que aquell matí va fer una quarantena de fotografies de la vida d'unes gents que Barcelona ignorava i maleïa a parts iguals.

Aquell material fotogràfic va anar a parar dintre d'un calaix, del qual no ha sortit fins fa ben poc –“mai ningú no hi va mostrar interès”– gràcies a una nova sensibilitat per la història del barraquisme de Barcelona i a l'empeny de l'Ajuntament i l'editorial Líniazero per coeditar un llibre, Somorrostro. Crònica visual d'un barri oblidat, que entrellaça el conjunt sencer de les imatges amb les impressions que Gausa va tenir aquell diumenge del 1956 i amb un text de Mercè Tatjer Mir, membre de la comissió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques.

Del Somorrostro hi ha poquíssimes fotografies d'aquesta època (algunes de Leonard i de Català-Roca), perquè les autoritats franquistes estaven obsessionades a tapar la realitat d'un barri, situat entre l'hospital del Mar i el carrer de la Marina, que a mitjan anys cinquanta tenia censades 2.400 barraques i unes 15.000 persones que malvivien en un trist quilòmetre de platja. Gausa va tenir molta sort aquell diumenge del 1956. Quan hi va voler tornar, acompanyat d'amics fotògrafs, com ara Maspons, Miserachs i Masats, algú va avisar la Guàrdia Civil i els van detenir. “Ens van estripar tots els negatius i ens van requisar les càmeres, recorda.

Gausa no va tornar mai més al Somorrostro, però no es va treure del cap allò que havia vist d'aquella altra Barcelona, “per res del món un espectacle trist, al contrari, allà s'hi respirava alegria. Tots es coneixien, hi havia molt bona convivència, i a mi em van tractar amb molta simpatia”. “Era gent molt pobra, tenien ben poca cosa, però vivien amb molta dignitat, mai em van venir a demanar caritat”, exclama.

Gausa va crear un document cabdal per conèixer i per reconèixer la història d'un barri que ja tenia els dies comptats. Aquell any 1956, i els dos següents, van ser terribles pels temporals que van destruir desenes i desenes de barraques. Una dècada després, el 1966, el Somorrostro va desaparèixer per sempre més: una visita de Franco va precipitar que s'expulsessin les 3.000 persones que encara hi vivien.

La publicació del llibre de Gausa –que l'any que ve tindrà format d'exposició al centre cívic del Besòs– s'afegeix a l'Any Carmen Amaya, filla del Somorrostro. La bailaora no apareix en les seves fotografies del barri –ella llavors triomfava al món–, però està convençut que hi va percebre la seva petjada. Sigui com sigui, anys després la va perseguir per fer-li un retrat per a una revista. Poderosa Amaya que llueix en un altre llibre de Gausa de publicació recent, Fotografies. Retrats d'una dècada. 1956-1966. Gent de l'art i del teatre. Escenes teatrals i personatges, en què combina les que han estat les seves dues grans passions: la fotografia i el teatre.