història
antònia carré
Una obra de passat, de present i de futur
Us oferim una anàlisi a fons d'una de les obres cridades a ser referència de tot el conjunt de la història de la literatura catalana
Vivim temps convulsos. Per això mateix, la publicació d'una obra que aspira a ser la referència de conjunt més important de tota la història de la literatura catalana és un motiu d'orgull per a la nostra cultura. I ho és per tres motius. Perquè el punt de partida conceptual és el bo: l'obra aspira al màxim rigor i excel·lència. Perquè es tracta d'una obra col·lectiva, feta per una setantena d'especialistes procedents de totes les universitats dels Països Catalans. I perquè tres editorials han estat capaces de sumar esforços i de tirar endavant el projecte.
Una història de la literatura és, per definició, una obra que mira al passat, però que ha de tenir la voluntat de descriure també el present i de projectar-se cap al futur. Aquesta ho fa, tot. Els vuit volums que estan previstos arrenquen abans del segle XIII i arriben fins al 2010, que és l'any en què es tanca la narració de la història. S'hi descriuen i analitzen més de vuit segles d'història literària a partir de la revisió i actualització dels autors, les obres i els períodes històrics considerats, tenint en compte tant els nous plantejaments metodològics que ha aportat la bibliografia més recent com la descoberta de nous materials que han obligat a revisar les categoritzacions establertes per la tradició historiogràfica.
Àlex Broch, el director del projecte, remarca en el pròleg del primer volum un dels canvis més llampants que assenyala l'arraconament d'etiquetes tradicionals. Ell resumeix molt bé que ja no s'ha de parlar de la contraposició entre Decadència i Renaixença perquè en realitat el que hi ha entre les dues èpoques és un contínuum, i no un trencament brusc. Per això és més rigorós optar per les etiquetes que ens proporcionen moviments culturals amplis com ara Renaixement, barroc i Il·lustració, que homologuen la literatura catalana a les altres literatures cultes i desenvolupades del món occidental.
Formular un discurs històric
Plantejaments metodològics com aquest demostren que la nova Història de la literatura catalana té la voluntat de formular un discurs històric que ha d'actualitzar els anteriors i que, a més, l'ha de fer sortir del clos dels especialistes per posar-lo a l'abast del públic culte en general. Les noves idees disposen ara de l'eina necessària perquè es vagin escampant com una taca d'oli. La nova Història de la literatura catalana es projecta cap al futur, doncs, però ho fa sostenint-se en el passat: serà una digna successora de les dues grans històries de la literatura catalana del segle XX. Em refereixo a la que va publicar Jordi Rubió dins de la Historia general de las literaturas hispánicas, dirigida per G. Díaz-Plaja (1949-58) i que es va traduir al català (1984), i a la que va començar a publicar Martí de Riquer el 1964 i que va ser continuada per Antoni Comas i Joaquim Molas fins al 1988.
El subtítol del primer volum de la col·lecció, Dels orígens al segle XIV, és una mena de declaració de principis del que hi trobarem a dins, ja que ens permet deduir que anirem molt més enllà dels primers textos escrits en llengua catalana. Lola Badia, la directora del volum i dels altres dos dedicats a l'edat mitjana, ha tingut l'encert de pensar i d'escriure un parell de capítols introductoris que expliquen qüestions culturals diverses imprescindibles per contextualitzar la producció literària medieval. Hi aborda, per exemple, la noció de literatura, aliena a la mentalitat medieval, hi esbossa el context polític dels segles XIII i XIV, hi descriu quina era la imatge física del món i de l'home, hi parla de la dona, de l'amor, de la predicació, del llibre manuscrit, del Renaixement del segle XII, de la importància de la cort, de la presència de musulmans i jueus a la Corona d'Aragó...
Una innovació molt útil
L'ampli ventall de temes tractats en aquestes introduccions culturals són una innovació molt útil i destacable d'aquest volum. Una altra innovació significativa és l'ordenació del material d'estudi, que implica una perspectiva metodològica distinta a la de Martí de Riquer. El primer volum de la Història de la literatura catalana del mestre era producte del seu temps, és clar, i contenia els apartats següents: 1. Els trobadors catalans. 2. Ramon Llull. 3. Arnau de Vilanova. 4. Literatura històrica. 5. La lírica entre els trobadors i Ausiàs March. Els sis apartats del volum dirigit per Lola Badia demostren uns altres plantejaments: 1. Edat mitjana i literatura. 2. Dels orígens al segle XIV. 3. Les cròniques i els cronistes. 4. La lírica d'arrel trobadoresca. 5. La narrativa en vers. 6. L'accés dels laics al saber: Ramon Llull i Arnau de Vilanova.
Els capítols 1 i 2 són les introduccions culturals que ja he esmentat. Dels altres quatre capítols en destacaré de manera general només dues coses. La primera és que s'atorga dignitat a la narrativa en vers en dedicar-hi un capítol sencer. És cert que la narrativa a Occitània és una excepció, ja que queda sepultada per l'allau de poesia, però si s'accepta que els trobadors catalans van començar a escriure en occità per una qüestió de proximitat lingüística, geogràfica, cultural i política, té lògica que la narrativa occitana de procedència catalana es prengui en la mateixa consideració. La segona cosa que vull destacar és que Llull i Vilanova no tenen un capítol per a ells solets, sinó que s'inclouen en un apartat més ampli que explica l'accés dels laics al saber. La figura de Ramon Llull es contextualitza com cal: Llull escriu en català en un context en què abundaven els textos de tot tipus escrits o traduïts a la nostra llengua precisament perquè hi havia un sector de públic important que volia accedir al món del saber, fins aleshores patrimoni del llatí i dels clergues. Els autors del capítol deixen clar que Llull no és el creador del català literari, com s'ha repetit massa vegades, sinó una baula més en el procés de la vernacularització del saber. Això sí, és una baula valuosa: Llull és el nostre medieval més il·lustre.
El rigor i l'excel·lència no s'acaben amb el plantejament del volum. Badia i l'equip de deu autors que el signen ens expliquen més de dos segles de literatura i cultura en una prosa àgil, directa i sense enfarfecs. I tenen l'habilitat de proporcionar-nos resums argumentals de les obres i d'introduir breus fragments de textos de distintes procedències, traduïts al català si convé. Els autors han fet molt bé la seva feina i no tinc cap dubte que l'obra tindrà el públic que necessita i que es mereix.