En color o en blanc i negre

Des de menut, ja ho tenia ficat dins. La pintura i el dibuix l'atreien. A Centelles, el seu poble, David Casals (1976) va fer com gairebé tota la mainada: anar a l'escola municipal a aprendre conceptes i habilitats artístiques. Però mentre per a la majoria d'alumnes es tractava d'una activitat escolar més, a Casals les lliçons li van servir per orientar la seva vocació en una direcció determinada. I tan bon punt va haver de pensar què estudiar, ho va tenir clar: belles arts. I ho va fer guiat pels professors Gerard Sala, Glòria Muñoz i Artigau, bon mestratge en un moment –finals dels anys noranta– en què ja havia sorgit una nova generació de pintors joves que no tenien mania d'abordar la figuració i el realisme, tan menystinguts durant anys en què, primer, l'informalisme i, després, la pràctica conceptual havien copat el protagonisme de l'aparador artístic català.

Però el realisme d'aquest joves ja no era convencional, tenia el reflex dels seus temps. Hi havia un component afegit de concepte que feia que en cap moment es pogués parlar d'art d'una altra època. A moltes de les seves obres hi trobem paisatges que formen part del seu patrimoni nostàlgic. “Però jo no vull fer una pintura biogràfica, sinó oferir un espai en què l'espectador hi pugui construir la seva pròpia història”, explica el pintor.

Casals diu que busca el misteri. Moltes de les seves sèries així ho demostren: túnels, espais emboirats. Un recurs que sembla confirmar la voluntat d'amagar l'evidència. En aquestes obres, Casals utilitzava diferents barreges de colors per accedir a l'obscuritat, però mai feia servir el negre, no el necessitava, fins que va donar un gir invers als seus llenços: va passar a pintar en blanc i negre. Una derivació de la seva cultura visual que torna a la pintura el deute pendent que tenia amb ella la fotografia. Una prova d'aquesta línia la vam veure en alguna de les peces presentades a la Sala Parés.

Actualment, Casals participa en una mostra col·lectiva titulada Realment Barcelona, que es presenta a la Sala Gallery, al Grand Hotel Barcelona (Via Laietana, 30). El tema és obvi, tal com anuncien els noms de l'exposició i de l'hotel. Una mirada nova a la ciutat feta des de la quotidianitat de llocs emblemàtics. Aquesta proposta s'adreça a un públic estranger que té a tocar les obres d'art en el seu lloc d'hostatge. En aquests darrers anys, ha estat del segment de compradors que ha donat una miqueta d'aire al món galerístic. Aquesta sala la gestiona Art a Tutti Plenni, una iniciativa que, amb la complicitat de les galeries, pretén crear espais d'exposició a llocs singulars. Una pràctica cada cop més estesa.