L'Empordà, abans i després de Dalí

Si a principis del segle XX es volia anar a la moda a Figueres, s'havia de passar pels magatzems Puig París, un establiment que feia cantonada entre els carrers Maragall i Girona i que tenia a propòsit dues portes: una per als clients i una altra només per als amics de confiança que comunicava directament amb el despatx i les habitacions privades del propietari, un home rubicund de caràcter afable que s'havia fet comerciant com aquell qui diu a pesar seu. La família de Josep Puig Pujades, que es comptava entre les grans fortunes de la Figueres de l'època, l'havia enviat a París quan tenia dinou anys, tot i que ell hauria desitjat quedar-se i fer de metge, perquè adquirís una bona formació al costat dels sastres més refinats, i el noi va aplicar-se a consciència a imbuir-se de les últimes novetats en el vestir tant com de l'ambient literari i artístic que es respirava a Montmartre. Quan va tornar per fer-se càrrec del negoci familiar, ja estava a punt per transformar la botiga en el gran aparador cultural de la ciutat i per convertir-se, ell mateix, en el mecenes que esperava tota una generació d'artistes. Els que van poder traspassar aquella porteta dels íntims recordarien sempre tot el que hi van veure: pintures, dibuixos, ceràmiques i escultures inundant totes les estances, des del menjador al dormitori, en un horror vacuii marejant que va constituir la primeríssima lliçó d'art que rebrien alguns del visitants més joves, entre ells, és clar, Salvador Dalí, però també Marià Llavanera, Joan Subies, Pere Coromines, Jaume Miravitlles, Ramon Xirau o Alexandre Deulofeu. Dalí no va oblidar mai ni aquella casa ni la generositat del seu propietari, que no només li pagaria els estudis, sinó que esdevindria el principal propagador i defensor dels seus mèrits quan en els ambients conservadors de Figueres la seva obra va començar a ser objecte de rebuig.

La valuosíssima col·lecció d'art de Puig Pujades, dispersada i perduda durant la guerra, és un dels grans mites fundacionals de la Figueres moderna i un dels capítols més fascinants d'aquesta mina de troballes que és La mirada persistent, l'exposició que examina al Museu de l'Empordà, a través de més d'un centenar d'obres, gairebé la meitat mai exhibides al púbic fins ara, setanta anys de la història de la pintura a la capital alt-empordanesa, des de 1892, quan s'hi va fundar l'Escola Menor de Belles Arts, fins al 1960, l'any de la primera exposició dels informalistes empordanès. El projecte és fruit d'un exhaustiu treball de recerca de la historiadora de l'art Mariona Seguranyes, responsable de la recent reedició de les memòries d'Anna Maria Dalí i coordinadora del monumental Atles paisatgístic de les terres de Girona (2010).

El plantejament és diàfan: existeix, amb tota propietat, una escola empordanesa de pintura, gestada amb els primers intents de constituir uns ensenyaments artístics reglats, a finals del segle XIX, i transmesa ininterrompudament de mestres a deixebles al llarg de més de setanta anys i amb una lleialtat compartida per la representació del paisatge comú. En aquest treball de transmissió tindrà un paper decidiu l'organització de les mateixes escoles de belles arts, des de l'escola menor a la de dibuix, la d'arts oficis i la del treball, d'una gran modernitat en tot l'àmbit català i amb alguns dels millors professors del moment, com ara Josep Berga i Boada, Juan Núñez, Ramon Reig o Xavier Nogués, però també uns personatges singulars que amb la seva incansable labor de mecenatge s'erigiran en protectors dels creadors més dotats de la comarca: l'esmentat Puig Pujades, l'empresari Josep Rubaudonadeu i el poeta Carles Fages de Climent. Aquesta és una generació enterament bolcada en la formació artística i científica de la societat, i Dalí serà un producte d'aquesta efervescència cultural, no pas la seva excepció. Damunt aquests pilars, Seguranyes organitza doncs una exposició única que treu a la llum mig centenar d'bres mai vistes, com ara un retrat de Puig Pujades del seu protegit Marià Llavanera; reconstrueix les primeres passes del Dalí jove; dignifica el mestratge inqüestionable d'homes discrets com Ramon Reig i Josep Bonaterra; reafirma la continuïtat d'aquell paisatge amb el de les avantguardes dels cinquanta, i rescata alguns noms oblidats de la història de l'art empordanès, com ara Pere Sutrà, Manuel Sabat, Jaume Almà o Sebastià Escapa, que va ser assistent de Núñez i que tindria un paper enormement actiu en la defensa del patrimoni artístic durant la Guerra Civil, com el mateix Subies, que hi arriscaria fins i tot la vida.