Odissea berlinesa

Es publiquen antologies que recullen les més cèlebres frases inicials de les novel·les de tots els temps –les del Quixot i les d'À la recherche du temps perdu no hi acostumen a faltar mai–. Les de Hans Fallada no s'hi acostumen a incloure –el temor a contrariar els mandarins del cànon fa tremolar les cames a més d'un...–, però no hi desentonarien gens.

Tal com succeïa amb l'esplèndid Llop entre llops, la frase inicial del llibre constitueix no només la raó i la força motriu de l'obra sinó tota una declaració d'intencions: “Cendra, terra i pols. Això és el que som i en això ens convertim.” Si el jove Karl Siebrecht vol arribar lluny és, precisament, perquè vol deixar petja, perquè no accepta passar per la vida essent un més, essent com tots els altres –“els altres es conformaven [...], l'únic que volien era viure, i això era ben poc a la vida: només viure! Karl Siebrecht, però, volia molt més”–, però, també, perquè vol deixar memòria, perquè vol evitar acabar convertit únicament en “cendra, terra i pols”.

Una frase inicial que, en una mena de simetria asimètrica –si se'm permet l'oxímoron– o de capicua perfecte, assolirà del tot el seu sentit, tancant per complet el cercle, en la tan perfecta com escaient frase final del llibre. (No cal dir que llegir-la abans d'hora és tan poc desaconsellable –i insensat– com desvelar, sense justificació suficient, l'argument d'una obra literària en fer-ne la seva anàlisi.)

En un estil narratiu que beu més de la novel·la del segle XIX que no pas del XXI –fins a tal punt que bé podríem afirmar que Dickens, Balzac i Tolstoi reneixen en la seva prosa detallista i precisa–, Fallada ens proposa una nova aventura existencial d'un noi que, tot i tenir-ho tot en contra, tracta tenaçment de fer-se un lloc –i, per damunt de tot, un nom– en una ciutat de Berlín tan esquerpa com indomable, tan temptadora com inaccessible, tan enlluernadora com enganyosa: “Tota aquella lluentor era falsa, i la plata només era alpaca.”

Una ciutat inhòspita que en realitat constitueix una metonímia de civilització moderna que, com un Saturn modern, no dubta a sacrificar els seus propis fills –“Havia tornat de la guerra i no podia acceptar que de tot aquell sacrifici se'n derivés una quantitat tan gran d'immundícia”– en el seu insadollable afany de poder o d'enriquiment personal. Tal com remarca Hans Fallada estrafent sarcàsticament l'epopeia clàssica –“Quan [...] somniava en la seva entrada a la gran ciutat imperial de Berlín [...] mai no hauria pensat que hi hauria arribat empenyent un carretó”–, el protagonista descobrirà ben aviat que la tasca que s'ha proposat ho serà tot menys fàcil. Com, com els ocorre als herois i semidéus grecs antics, tan aviat com comencis a creure't que has arribat (lluny) t'adonaràs que no únicament no ho has fet, sinó que has anat a raure encara més avall del teu punt de partença.

No és casual, doncs, la referència a l'Odissea –“No, encara no era un nàufrag”–, atès que la seva voluntat infrangible serà posada a prova una i mil vegades, en el seu llarg i ardu pelegrinatge per l'Alemanya de la primera meitat del segle XX, que només sembla posar-se dempeus per caure més avall encara. Una Alemanya que, com Siebrecht, potser només començarà a recobrar –o, si més no, a bastir-lo de cap i de nou– el seu espai al món i a reconèixer-se en ella mateixa quan descobreixi, amb dol i plany, que “ens imaginem que necessitem més coses de les que en realitat necessitem”.

Una obra que crea i recrea un món tan versemblant i identificable que no tan sols s'acaben fent curtes malgrat la seva llargària –i en això sens dubte que la bona feina de Ramon Monton hi té molt a veure– sinó que preferiries que mai no s'hagués d'acabar.