Les fronteres del cos

Recordant un poema de Kavafis, Lawrence Durrell va escriure que no hi ha mai cap nau que t'allunyi de tu mateix. Tampoc del que s'ha estat. O del que s'ha fet. O de la gent que es pugui haver estimat o odiat. Bloom és el principal personatge d'Un viatge a l'Índia, l'Ulisses de Gonçalo M. Tavares, una epopeia del nostre temps. També, un itinerari de melancolia contemporània, per dir-ho parodiant el subtítol.

Temps era temps, un home de qui pràcticament només sabem que va existir va deixar-nos l'Odissea, que és, a la vegada, una obra col·lectiva, no una suma de covardies, sinó de gent valerosa, disposada a combatre. Com en Bloom. Però amb objectius més clars. Al segle XX, un altre home, que tampoc no estava sol perquè el van acompanyar molts altres autors anteriors, va escriure l'única epopeia possible d'un home del seu segle. El seu antiheroi es deia Leopold Bloom. És per això que a l'epopeia que ha escrit Gonçalo M. Tavares el protagonista es diu Bloom. En Bloom. El seu avi es deia John Bloom. El seu pare John John Bloom. L'heroi de Tavares és un home que fuig, però que fuig perquè vol tornar. “És dins del cap que les coses passen.” Però també: “Al capdavall no tot passa allà dins.” Viatja cap a l'Índia com Vasco da Gama i com els altres personatges d'Os Lusíadas de Camões; també com a Os Lusíadas, Tavares divideix el seu cant èpic en deu cants, cadascun d'un centenar d'octaves. Segur que hi deu haver molts altres paral·lelismes. Os Lusíadas, però, comença a l'oceà Índic. Vasco da Gama i els mariners arriben aviat a l'Índia, si bé hi ha un moment que recorden el recorregut que han fet des de la desembocadura del Tajo, passant per l'Àfrica atlàntica. En Bloom, en canvi, no té cap pressa, “vol arribar a l'Índia més vell que l'edat que té”. Se'n va de Lisboa, però s'atura a Londres. Hi passa una experiència desagradable i perillosa: un pare i tres fills, una prostituta, un fals amic. Després, a París, és just al contrari. Coneix Jean M i redescobreix l'amistat. El posarà en contacte amb Anish, que diu coses com ara que “Els països van néixer pel cantó equivocat” i que l'Índia, com tots els altres, és un país “bell i bèstia”. Anish el portarà cap a en Shankra, el savi que no és tan savi perquè és humà. Abans, però, en Bloom ha passat per Viena i per Praga i ha parlat del mar, mentre anava en avió... Quan torna de l'Índia, fa una festa.

Tots deus cants, no obstant això, ens parlen sobretot de temes de molts més fons, de les relacions dels homes del nostre temps amb la naturalesa i dels quatre elements: la terra, l'aire, el mar i el foc, i se'ns diu també que l'home “no és un cinquè element”, i ens parlen encara dels déus, de la saviesa – que ha de ser certa i simple com la dels animals– i de la paraula i de la possibilitat de crear.

I dels nostres límits. I de les fronteres del cos. I de les relacions amb els altres homes. Els grans enemics d'aquesta epopeia, les grans realitats, no són alguns déus, sinó l'home, amb tots els seus defectes, amb el mal estès de l'avarícia i de les ambicions i de les enveges i dels diners. Potser les prostitutes són les úniques nimfes possibles d'aquesta època. L'únic consol passa pel cos. Però no som només cos. Hi ha el desig. I hi ha els altres. I tot el que passa pel nostre cap.