La corda fluixa i els ancoratges

El tensor i la línia vibrada, aquesta polaritat em sembla que és el principi real de tot el que passa o ens succeeix a la vida; sense la precisa energia ben desenvolupada, distribuïda i ponderada del tensor res no seria possible ni se sostindria perquè si el tensor esdevé eficaç és perquè respon adequadament als ancoratges. Per conscienciar-nos degudament del valor del tensor potser que d'antuvi verifiquem la qüestió a l'àmbit de les obres d'art i, en especial, pel que volem dir, a les de Joan Miró, un dels més afuats artistes que assumeix i mostra el potencial de la línia, fina o molsuda, de la traça perquè, en el seu fur creador intern, aquella línia respon a quelcom d'efectiu i, ensems, viu, dinàmic: pot ser la línia al·lusiva i real d'un estel que el colpeja o la vibració d'una vida que l'afecta intensament; la seva obra és plena d'aquests signes d'intensitat gestual. Però anem vers on pretenem cridar l'atenció: un tensor pur lliurat a la seva estricta funció (pensem en els tirants de qualsevol pont penjant) es trencaria molt fàcilment enfrontat als canvis de temperatura de l'indret, a les sacsejades dels vents o les tel·lúriques; però això no succeeix perquè els ancoratges permeten les fluctuacions a què el tensor està sotmès per la seva mateixa funció de fermesa i de la finalitat funcional que el justifica. D'això és del que en diem acollir les vibracions. Les obres plàstiques, poemes i músiques inclosos, són sempre eficients tensors sotmesos a la corda fluixa, que és on rau i nia el món emocional. Els gronxaments anímics del funàmbul equivalen a les vibracions que donen solidesa i fan viu el tensor.