L'adolescència enclaustrada

Fa poc més de quaranta anys, Bernardo Bertolucci va tancar un home madur i una dona jove en un apartament buit amb parets ataronjades perquè hi visquessin una de les relacions sexuals (i, al capdavall, un amor impossible o la mateixa impossibilitat de l'amor, un dels motius recurrents del director italià) més cèlebres de la història del cinema. A L'últim tango a París, però, no hi ha l'únic enclaustrament de dues persones en la filmografia de Bertolucci. A Asediada (1998), una dona africana (exiliada del seu país per motius polítics) i un pianista anglès s'enamoren, tot i pesant en la relació les seves diferències socials i culturals, en una preciosa casa romana on s'hi confinen com si volguessin aïllar-se d'un exterior amenaçant. A Soñadores (2003), l'anterior pel·lícula de Bertolucci, s'hi afegeix una tercera persona (un jove nord-americà) a una parella de germans que, closos a l'apartament familiar parisenc, viuen a la seva manera la revolució mentre es gesta el Maig del 68. I, de moment, a Tú y yo, un adolescent esquiu es tanca al soterrani de l'edifici on viu (simulant que se n'ha anat d'excursió a la neu durant una setmana) i rep la inesperada visita de la seva germanastra drogoaddicta que, en plena síndrome d'abstinència, ha buscat refugi al mateix lloc.

En aquesta convivència subterrània imprevista, els dos germanastres, amb una diferència de deu anys d'edat i havent-se relacionat poc, viuran una experiència de coneixement recíproc: confinats en un espai clos, aïllats del món, confiaran l'un a l'altre les seves angoixes i les seves diferents dificultats de relació amb els altres, començant per l'àmbit familiar. A Tú y yo (no sé el perquè de la inversió del títol original, Io e té, quan, a més, es crea una homonímia amb el títol espanyol de dues pel·lícules de Leo McCarey que versionen una mateixa història) també hi ha temps pel joc (mentre la noia va posant-se uns vestits guardats al soterrani que semblen provinents del vestuari d'anteriors films del cineasta) i pel ball, que sempre ha tingut una presència significativa en el cinema de Bertolucci.

El resultat és una pel·lícula emotiva, sincera i esquinçada, però també esperançada, amb la qual el cineasta reprèn amb sensibilitat la seva aproximació al món conflictiu i complex dels adolescents i els joves, com també exemplifiquen La lluna (1979) i Soñadores. Bertolucci, que s'ha de moure en cadira de rodes després d'una operació desastrosa a la columna vertebral, hi demostra que continua fent un cinema d'una gran potència emocional i amb l'elegància formal que sempre l'ha caracteritzat.