Un pianista immens

Al nou Auditori Espai Ter s'havia espatllat l'aire condicionat en un diumenge de finals de juliol especialment calorós. Una mala notícia que va ser comunicada mentre podia observar-se que, malauradament, només hi havia una mica més de mitja entrada en un concert d'Uri Caine, un dels pianistes més dotats i creatius entre els que corren actualment pel món: un home de jazz que es nodreix de la pròpia tradició del gènere, però també de la música clàssica i d'una diversitat de músiques populars que transforma amb llibertat i a la vegada amb una fidelitat a l'esperit del que l'inspira. Tanmateix, que l'auditori no estigués ple, junt amb el fet que les portes de l'edifici van mantenir-se obertes a la segona part, va afavorir unes condicions ambientals suportables per poder disfrutar d'un concert amb una gran frescor creativa, propiciada per la vitalista concepció musical de l'intèrpret, i alhora una perceptible calidesa, que també emanava de la manera de fer d'aquest pianista nascut a Filadèlfia.

En la seva manera d'adreçar-se al públic, pot intuir-se que Uri Caine és un home tímid, però, quan toca el piano, allibera una gran capacitat expressiva i comunicativa. Exercint una variant del seu ampli repertori que s'ajustava a la programació del festival de Torroella molt més del que ho devia considerar el seu públic, Uri Caine va interpretar temes propis (Solitaire, Upscale, Sonia said) i, a més de fer present el ragtime segons Scott Joplin, va improvisar amb esperit i formes de jazzman a partir de l'esquelet melòdic de peces de Mahler, que va evocar en una llarga i intensa paràfrasi que contenia una aproximació al cèlebre adagietto de la Cinquena simfonia; de Mozart, amb qui va començar i va culminar el concert amb una vibrant recreació, empeltada de musiques populars turques, de l'allegreto de la Sonata per a piano en re major conegut com la marxa turca, i fins del misteriós Gesualdo, en relació amb el cinquè llibre de madrigals. Suposo que hi ha qui deu discutir-li els procediments, a Uri Caine. Jo vull imaginar que els compositors a partir dels quals improvisa n'estarien contents, de l'aportació que hi fa aquest músic contemporani.

En tot cas, Uri Caine és un pianista immens a través del qual, a més, el nou Auditori Espai Ter de Torroella va tornar a demostrar unes condicions acústiques excel·lents i, com em va dir algú amb finesa, més democràtiques, tenint present que, des de segons quins llocs de l'església de Sant Genís, la música reverbera, es fa confusa i fins inaudible.