Amb el temps, l'amanerament

No revelaré res si afirmo que Ute Lemper és una bèstia escènica amb un gran poder de fascinació amb la seva mateixa presència, els seus moviments, sobretot amb les llargues extremitats feliçment exhibides, i, evidentment, la seva veu, amb una gran diversitat de registres. Diumenge a Torroella, al nou auditori, que va fer-se petit malgrat que es va ampliar el nombre de localitats a petició d'una demanda d'entrades que no es va poder satisfer del tot, una part dels espectadors havia experimentat abans la seducció escènica de la magnètica Lemper –hi havia una certa memòria compartida de l'esplèndid concert que va fer al Municipal de Girona la tardor de l'any 2000–, i una altra part tenia la joiosa oportunitat de descobrir-la en escena.

Aquests últims espectadors ho van tenir millor per gaudir d'un concert que, amb només dos músics (Vana Gierigi, al piano, i l'argentí Victor Hugo Villena, al bandoneó) i amb el títol d'El darrer tango a Berlín, la cantant alemanya va presentar com un viatge a la seva pròpia trajectòria interpretativa i, per tant, al seu món i a la seva vida: les músiques que l'han captivat i que ha incorporat al seu repertori transfigurant-les amb la seva personalitat i la seva manera de cantar. Tanmateix, a banda d'uns temes propis sobre poemes de Pablo Neruda en què la paraula poètica es va fer inintel·ligible per la dicció castellana de la cantant, res de nou pel que fa a la trama bàsica dels seus concerts des de fa anys: cançons de Kurt Weill, amb lletres de Bertold Brecht, i de Friedrich Hollander, l'autor de les de L'àngel blau que fan evocar Marlene Dietrich; el Milord de Moustaki/Piaf i altres incursions en els grans de la cançó francesa, com ara Jacques Brel (Ne me quitte pas i Amsterdam) i Leo Ferré, del qual va abordar Avec le temps en l'única propina de la nit. A més, una sola composició del tanguista Astor Piazzola: Yo soy María.

Pràcticament, doncs, no hi va haver res de nou, un fet que no va suposar una molèstia perquè la música és un món en què ens aboquem al gust per la repetició, però sí algunes coses diferents i a les quals, frenant-nos l'entusiasme, possiblement vam ser més sensibles els espectadors amb memòria d'altres concerts de Lemper: una certa tendència a l'amanerament, a l'ornamentació dels temes en l'exhibició d'un virtuosisme que, a més, la fa més entotsolada a l'escenari i amb menys capacitat de comunicar-se amb els espectadors; una manera de cantar que tendeix a homogeneïtzar la diversitat del repertori, i, sense acabar de perdre l'elegància que la caracteritza, una caiguda en el popurri en relació amb l'encadenat final de temes de Weill/Brecht, començant i acabant amb la cèlebre balada de Mack, el navalla, de L'òpera dels tres rals. Si hi afegim que l'escenari de l'auditori Ter no era el més adequat per a aquesta mena d'espectacle, també perjudicat per la il·luminació, n'hi ha que, amb tots els respectes, guardarem millors records de la senyora Ute.