Quan el ‘blockbuster' delira

Guillermo del Toro és sobretot un visionari, amic de crear mons estranys i donar-hi forma física. Pacific rim, la seva darrera pel·lícula, podria ser vista com una història de Power Rangers gegantins que no paren de lluitar. El seu argument no és res més que un seguit de banalitats i rareses que teòricament no porten enlloc. Els dolents de la història són unes bestioles del Pacífic anomenades kaiju, que sorgeixen de les profunditats del Pacífic i estan disposades a destruir la humanitat de manera progressiva. Per combatre aquestes bestioles i salvar el món de l'extermini, els humans han creat uns robots grans com una casa anomenats jaeggers. que disposen de tot tipus d'armes, estan dominats per la més sofisticada tecnologia i han de ser accionats per dos individus que han d'unir i fusionar els seus cervells. Els jaeggers duran a terme una guerra a mort contra els kaijus que tindrà una força especial. Guillermo del Toro posa les cartes damunt la taula en el primer quart d'hora de metratge i, després d'explicar-nos què són les bestioles marines i com combatre-les, ens mostra com és capaç de crear un veritable deliri visual format per batalles espectaculars que converteixen Pacific rim en una mena de cinema d'atraccions portat al límit.

És cert que, més enllà de l'enunciat inicial i de la descripció d'alguns personatges, a l'interior de la pel·lícula no hi ha gairebé res més. No hi ha ni psicologia, ni una trama gaire enginyosa i de fet gairebé no hi ha ni guió. L'única cosa que compta és la construcció de la pel·lícula com un gran videojoc. A mesura que avança el metratge, els kaijus són cada cop més perillosos i els jaeggers que s'han creat són més sofisticats. Entre els guerrers hi ha petites picabaralles i l'exploració d'una subtrama d'espionatge –en què Santiago Segura du a terme un petit cameo– que no va gaire enllà.

Malgrat la buidor del guió inexistent i l'absurditat de la seva trama apocalíptica, si hi ha un element que brilla dins la història no és sinó el disseny de producció. Guillermo del Toro sembla dirigir la pel·lícula com si fos un nen petit que vol disfrutar amb el més gran tren elèctric que s'ha fabricat al món. Hi ha alguna cosa a l'interior de les imatges que fan que per al cineasta mexicà el blockbuster en estat químicament pur no sigui res més que un camí cap al deliri. Pacific rim no cau mai en el ridícul en què pot caure una faula apocalíptica de Michael Bay, ni té les pretensions per exemple de l'última pel·lícula de M. Night Shyamalan, ni vol saber gaire res de les faules amb superherois de la Marvel. El seu territori no és sinó l'excentricitat i l'aparatositat en estat pur.