Una Malú de vertigen

Només saltar a l'escenari del Festival de Cap Roig, Malú, amb la peça Vertigo, ho va deixar tot clar dimecres passat, i ho va fer sense trampes, amb honestedat. Va venir a dir que ho donaria tot dalt l'escenari i, a més, en fer-ho, comptaria amb un públic entregat –absolutament– que la seguiria fins al final de tot plegat, en aquest viatge vertiginós, que la seguia cantant les seves cançons... una a una, estrofa per estrofa. Poca cosa més es pot dir, tret del típic guió per a aquest tipus de concerts actuals; artista de renom, cançons que parlen de sentiments, entre el dinamisme dels teclats, la bateria i les guitarres, a només gairebé la veu despullada. Una artista que, al marge que t'agradi més o menys, pel que fa al tipus de cançó, s'ha deslligat del seu padrí, Alejandro Sanz, per bastir una discografia sòlida. Ja té vuit anys de carrera, i això es nota, i molt: Vive, Malú By Yo Donna i Guerra fría són exemples clars d'aquesta progressió, que dimecres va ser aplaudida, i molt, al Festival de Cap Roig.