El poeta Enric Casasses llegeix el llarg poema ‘Uh' sencer, a la Nau Côclea

“No és un poema riu, sinó un poema salmó”, adverteix Enric Casasses contra la temptació de recórrer a un dels símils més gastats per al·ludir als desbordaments lingüístics. Uh, en efecte, té alguna cosa de torrencial, però no pas a propòsit per navegar-hi disciplinadament i de manera lineal, sinó a l'estil olímpic del salmó, que remunta les aigües tot saltant, com si més aviat jugués. Aquest poema de més de nou mil versos, exactament 9.072, un dels més llargs de la literatura catalana de tots els temps, potser superat tan sols pel Poema de Montserrat de Josep M. de Sagarra, amb el qual no consta cap altra similitud, el va escriure Casasses a mitjan anys noranta, durant una estada a Berlín, sense més propòsit que omplir una de les llibretes de butxaca que sempre porta al damunt amb alguna forma d'escriptura desinhibida i feliç. Uh va néixer d'aquest atac sense armadura, una “escriptura sense filtres, ni tan sols de qualitat”, ha arribat a assegurar, en què s'han respectat contradiccions, cacofonies i jocs de paraules banals en l'endemig dels quals s'endevinen fragments de paisatge i de conversa, com en un viatge ultrasònic en metro que, en un microsegon, revela “un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú” i encomanant-li inopinadament la lletra i la música de Baixant de la font del gat. Aquest mètode –semblant al d'una jam session, n'han dit alguns– té l'avantatge que, obris per on obris el llibre, publicat per primer cop el 1997 i recuperat el 2007 per l'editorial Pagès, sempre és un bon començament. De fet, als recitals on n'ha llegit fins ara fragments, és l'atzar qui decideix la pàgina inaugural. Però avui, a Côclea de Camallera, serà diferent: pensa llegir-lo sencer de cap a cap, des de les 8 del vespre fins que arribi a l'últim vers, calcula que unes quantes hores més tard, no pot precisar més, amb una sola pausa a mig dir justet per agafar aire.

No és la primera vegada que la Nau Côclea programa una sessió així d'extenuant i audaç: fa quatre anys, l'editor, professor de filosofia de la Universitat de Girona i pianista Oriol Ponsatí-Murlà va interpretar-hi les Vexations d'Eric Satie ininterrompudament durant vint hores, en una proesa mai igualada a l'Estat espanyol, almenys per un sol i sofert intèrpret. Ja llavors, Enric Casasses va comparèixer a l'escenari per acompanyar Ponsatí-Murlà en el seu repte mortificant amb la lectura d'alguns dels versos d'Uh, que també ha pres forma de disc compacte en un enregistrament fet en col·laboració amb el músic Pascal Comelade que té per títol La manera més salvatge.