Els bons músics de casa nostra

La proposta del Memorial Duke Ellington en el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols presentava de plat fort The American Spiritual Ensemble, amb l'acompanyament de la Barcelona Jazz Orquestra. En realitat, els músics d'aquesta big band sorgida del Taller de Músics l'any 1996 van complir amb escreix la seves funcions, dirigits sense que ni es veiés pel trombó Dani Alonso, i amb el gran Ignasi Terraza al piano. També tocava el piano Tedrin Lindsay, de l'Ensemble, que a vegades s'afegeix al cor de la formació que dirigeix Everett McCorvey, que la nit de dijous era de catorze vocalistes.

Els cantants van estar tan impecables en les seves interpretacions com gasius en el conjunt del concert, ja que va quedar la sensació que tenien molt més per oferir, i la veritat és que en el mateix programa de premsa hi havia previstes una sèrie de peces que no van acabar cantant, i es van acomiadar amb el gospel Oh happy day, agraït pel públic però fora de programa,

McCorvey, que deu creure que el nivell d'anglès dels catalans és superior a la mitjana, va oferir moltes explicacions entre cançó i cançó, però no va presentar ni els músics de l'orquestra ni part dels seus vocalistes, i va donar protagonisme al ballarí de claqué Lee How.

De fet, en el conjunt de la vetllada els Concerts sacres de Duke Ellington hi van tenir un pes relatiu. McCorvey va explicar que els anys seixanta es va fer l'encàrrec al compositor i pianista Duke Ellington amb motiu de la inauguració d'una catedral a San Francisco. Ellington va ser un compositor molt prolífic i la seva obra és extensíssima.

La Barcelona Jazz Orquestra és una formació de molta solvència amb piano, contrabaix, bateria i una dotzena de metalls entre els quals van brillar el clarinet, el saxo –excel·lent Víctor de Diego– i el saxo baix. Van obrir la vetllada amb una breu selecció per donar entrada als solistes de l'Ensemble amb Don't get around much anymore i van seguir altres peces com Mood indigo i Take the “A” train, amb la qual solia obrir els espectacles l'orquestra de Duke Ellington. En cada tema anaven variant els cantants, entre els quals hi havia sopranos, contralts, tenors, baixos i la solista Angela M. Brown.

Van dividir les peces dels Concerts sacres en dos blocs: en el primer van cantar Praise God, Heaven, Tell me it's the truth i My love. Els solistes anaven canviant, però tots coneixen el seu ofici, malgrat que semblava que si no hi acabessin de posar l'ànima. Es van engrescar més amb la suite Freedom, que va donar pas a l'Ain't but the one, i David danced, que va permetre lluir-se al ballarí de claqué Lee Haw.

En la segona part van obviar gairebé la meitat del programa anunciat. Van començar fort amb cinc vocalistes, i amb Old men blues una nova sessió de claqué, ja redundant. La solista Brown va cantar The Majesty of God, i ja van saltar a l'Hallelujah, T.G.T.T, i la traca final de Praise God and dance, amb un espectacular desplegament vocal que va animar el públic per primer cop de valent, ja que cada vegada que es picava de mans, durava de Nadal a Sant Esteve. En el programa hi havia anunciades dues peces, una de Gershwin i l'altra de Maxwell Anderson, però van escollir la solució més fàcil per engrescar la concurrència: Oh happy day, Van reincidir amb un bis fragmentat i tampoc se'ls va exigit res més. En total, havien interpretat set peces.

The American Spiritual Ensemble actuava ahir a la nit en el marc de les consolidades Nits de Jazz de Platja d'Aro, de la mateixa manera que fa un setmana ho va fer la Barcelona Jazz Orquestra amb la veu de Susana Sheiman. Els assistents podran comparar aquestes dues maneres d'entendre la música, i ben segur que deduiran que a casa nostra tenim uns músics de jazz extraordinaris.