Entre la paròdia i l'homenatge

El personatge d'El Llanero Solitario forma part de les icones de la cultura popular que varen tenir el seu desenvolupament en el món de la ràdio i varen trobar una certa sortida en la televisió dels orígens. Les seves aparicions en el cinema han estat esporàdiques i la majoria convertides en un gran fracàs. L'any 1981, per exemple, l'estrena de La leyenda del Llanero Solitario, de William A. Fraker, un producte llançat com una potent operació comercial, va passar immediatament a l'oblit. Les males veus –i el baix rendiment que ha tingut la seva estrena als Estats Units– parlen que El Llanero Solitario, la producció Disney de Gore Verbinski, no és l'excepció i la seva estrena sembla envoltada d'una certa maledicció. Les crítiques no han estat favorables, malgrat que als Estats Units alguns sectors parlen de pel·lícula incompresa que al cap d'uns anys pot renéixer com una obra de culte. La veritat és més relativa. El Llanero Solitario no és un desastre, sinó més aviat una pel·lícula desequilibrada, els encerts de la qual estan lluny de convertir-la en obra de culte

Gore Verbinski –el director de la saga de Piratas del Caribe– ha volgut realitzar una paròdia postmoderna de l'heroi emmascarat que combinés les aventures, les atraccions pròpies d'un blockbuster, els homenatges a la tradició del western i la desmitificació grotesca.
La barreja és agosarada i
a vegades queda limitada. Probablement el principal defecte de la seva opció rau a no haver volgut controlar l'actor Johnny Depp, que vol convertir el personatge de l'indi Tonto –Toro en la versió doblada per ser més políticament correctes– en una mena de prolongació fantasmagòrica de Jack Sparrow i la cosa cau en un cert ridícul.

La pel·lícula vol explicar els orígens de la figura del ranger. Després de ser el supervivent d'una matança perpetrada per un malvat –Butch Cavendish– i de trobar-se amb un indi que havia estat víctima d'una injustícia, decideix dur a terme una croada per portar la llei a l'oest. Sota els paràmetres clàssics del western, marcats per la lògica de la llei de la frontera. El personatge del ranger és un ésser estrany. La seva lluita no és la del xèrif que vol imposar l'ordre davant la vella llei de la frontera basada en la venjança, sinó que bàsicament és algú que vol controlar les injustícies dels xèrifs corruptes i dels elements del poder que s'han instal·lat a l'oest. Tota l'acció té lloc en un món en construcció, marcat per una mena de contrapoder que intenta preservar l'ordre en un nou món on la llei resulta insuficient. La seva deriva és més que qüestionable, però la pel·lícula no la qüestiona, bona part del metratge es dedica a mostrar les raons que obligaran el protagonista a agafar la màscara, a trobar el seu cavall blanc i a convertir-se en una figura mítica.

La proposta de Gore Verbinski vol jugar a la reconstrucció mítica, però no obvia la paròdia. Li agrada introduir notes d'humor en els personatges, posar-los en algunes situacions límit i accentuar tot allò grotesc. Aquest camí es troba puntuat per un seguit de referències a pel·lícules clàssiques que van des de Centaures del desert, de John Ford, fins a Un home anomenat cavall, d'Elliot Silverstein, sense oblidar-se d'organitzar tota una traca final en un tren d'homenatge a El maquinista de la general. Tot plegat està organitzat sense trair la lògica del blockbuster comercial, amb l'afirmació d'una certa espectacularitat gratuïta, escenes d'atracció que semblen convertir la pantalla en unes muntanyes russes i una trama simple que al final no acaba d'afirmar-se. La barreja de tots aquests factors i el fet que la paròdia vulgui generar una certa distància provoquen una sensació d'estranyesa, de producte híbrid que vol ser i no pot, encara que quan vol ser té coses interessants. Probablement la clau de tot plegat està en una petita pel·lícula de dibuixos anomenada Rango, que Gore Verbinski va situar a l'oest, i que, fins ara, és la seva millor pel·lícula.