Testimoni d'un soldat republicà

Josep Farrés i Baqués (Vallirana, 1919-l'Hospitalet de Llobregat, 2009), l'home del puro, com el coneixíem a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, va deixar escrites les seves memòries d'uns anys crucials de la història del nostre país, que van del juliol del 1936, amb el començament de la Guerra Civil, passant per la seva detenció per part de militars el desembre del 1938, fins que va ser alliberat el novembre del 1942. Gràcies a l'editorial Cossetània i a l'edició que ha fet Josep Maria Figueres, ara podem gaudir del testimoni d'un jove milicià català anarcosindicalista.

Josep Farrés confessa que només va anar dos anys a escola i que, per necessitat econòmica de la seva família, va començar a treballar als deu anys. Primer ho féu en una empresa serradora del poble i després d'aprenent dels que serien els seus oficis: paleta i pintor de parets. Des de ben jove va abraçar les idees llibertàries i va afiliar-se a la CNT, sindicat del qual va arribar a ser secretari general de la local del seu poble en plena etapa revolucionària. A partir del juliol del 1936, va prendre les armes per defensar la República, primer formant part de patrulles de control a Vallirana, treballant pel sindicat, i després allistant-se a una unitat de milicians confederals. Farrés, amb només 16 anys, el febrer del 1937 va ser enviat al front via València per cobrir la defensa de les terres de Castella la Nova, mentre la unitat confederal Tierra y Libertad de Cipriano Mera conqueria Guadalajara. Més endavant va lluitar al Front d'Aragó formant part de la Brigada 119 de la 26a Divisió (antiga Columna Durruti). Farrés va viure la desfeta de l'exèrcit republicà i la retirada cap a Catalunya. Mentre l'exèrcit franquista prenia Lleida, els republicans estenien una xarxa fortificada de defensa a l'altre costat dels riu Segre i la Noguera Pallaresa. A finals de desembre del 1938, va caure presoner de l'exèrcit feixista i, des d'aleshores, va viure el calvari de passar per presons, camps de concentració i camps de treball.

El testimoni de Josep Farrés d'aquests anys de privació de llibertat impressiona, sobretot al camp de concentració de San Marcos (Lleó), on els presoners catalans i llibertaris són tractats pitjor que bèsties sota la vigilància de capos inhumans, entre els quals hi ha el català, passat al franquisme, Jaume Rovira, fill de Vallirana com ell, que li farà la vida impossible durant anys, fins i tot en llibertat.

Josep Farrés va lluitar perquè les noves generacions poguessin viure dignament amb llibertat i justícia social. Crític amb els polítics que han malmès la democràcia i que han amagat la història, escrivia: “És trist, però és veritat, la joventut actual sap poc o res del que van patir els seus avis. La història està distorsionada de tal manera que, segons ella, els causants de la diàspora i de l'alçament militar contra la República només van ser els idealistes, a més de ser els responsables dels assassinats dels sacerdots i altres herbes. Temps al temps, els núvols s'acumulen amb aires de tempesta, però quan passen el cel està clar i es veu la veritat.”