Tares de la burgesia francesa

Entre les obres més representatives de l'anomenada novel·la psicològica francesa de la primera meitat del segle XX hi ha Thérèse Desqueyroux, escrita pel catòlic François Mauriac. Traduïda al català per Joan Sales, té la peculiaritat d'estar estructurada a partir d'una forta veu narrativa. Al començament ens trobem que la protagonista ha estat absolta després d'haver estat acusada d'haver intentat enverinar el seu marit; a partir d'aquí comença un monòleg en el qual explica les raons que la varen portar a dur a terme la seva temptativa de crim. Thérèse té alguna cosa d'una Madame Bovary, condemnada al tedi i a l'avorriment de la vida provinciana. Incapaç de rebel·lar-se contra els codis morals de la burgesia i presonera de les seves ambicions d'adolescent mai complertes i de les frustracions personals. En la segona part del text, en què desapareix la veu en primera persona, s'explica des de l'exterior el drama de Thérèse, que ha estat rebutjada per la seva família, separada de la seva filla i tancada en una mansió per poder mantenir, de tant en tant, el joc de les aparences.

Thérèse D. –títol mandrós establert per la productora– és la segona adaptació cinematogràfica d'aquesta gran novel·la. La primera versió va ser realitzada el 1962 amb força, i amb una visió aspra de l'existència burgesa, per Georges Franju, el director de Los ojos sin rostro. Aquella versió, interpretada per Emmanuelle Riva i Philippe Noiret, volia ser sobretot una mena de crònica de la revolta personal d'una dona contra una burgesia que amagava les seves tares darrere una cortina marcada per les convencions. Des d'un punt de vista narratiu, la nova versió cinematogràfica dirigida per Claude Miller sembla voler acostar-se al punt de vista extern utilitzat per Franju, per construir una crònica melodramàtica de la passió, frustració i esclavatge de Thérèse.

La pel·lícula és l'obra pòstuma de Claude Miller, director amb clares influències de François Truffaut, que va voler dur a terme una adaptació de tall acadèmic del text, a la qual falta certa intensitat i brillantor. Un dels problemes principals de la nova versió radica en el fet que l'actriu protagonista –Audrey Tautou– no té la força dramàtica necessària per fer convincent el paper. Amb tot, és cert que hi ha una certa passió per allò novel·lesc, un cert desig de narrar i, sobretot, una clara voluntat d'inserir la pel·lícula dins d'una certa operació de renovació de la tradició cultural francesa que la fan interessant.

De forma paral·lela al drama de Thérèse i el seu marit, veiem com ella espera poder escapar-se de l'opressió familiar desitjant el personatge del jove jueu Jean Azevedo, amant de la seva cunyada i rebutjat per la seva família. Aquesta història paral·lela crea una certa desestabilització al drama familiar i ens mostra fins a quin punt l'avorriment de la vida burgesa anava acompanyat d'un desig d'evasió de la pròpia opressió sexual. La descripció del camí cap a la follia per part de la protagonista, el seu desig de venjança del món familiar i el càstig sever que rep de la hipocresia burgesa continuen estant al centre d'un relat que ens acosta cap al millor de la cultura francesa.