Elton torna a casa de nou

La trajectòria d'Elton John és prou intensa i variada per no definir el seu darrer àlbum, el 31è en estudi, The diving board, com una obra de maduresa, com les primeres crítiques ja l'han definit. A Elton John la maduresa musical li va arribar ben aviat, amb vint-i-pocs anys amb discos com Elton John, Tumbleweed Connection o Madman across the water, després dels quals va continuant fent treballs amb interès desigual, alternant brillantor amb moments molt baixos –sobretot als anys vuitanta– que el pianista i compositor va justificar per la seva addicció a les drogues. Un cop desintoxicat argumentava: “Anava tan penjat que quan sortia de l'estudi de gravació pensava que havia fet una obra mestra.” Els anys noranta el van recuperar, tot i que en la seva trajectòria no hi ha cap de les seves obres que no tingui un moment de gran inspiració. Una part de la seva llarga discografia la formen discos amb un grapat de bones cançons, però que en conjunt no són obres rodones.

The diving board, més que obra de maduresa, és obra d'intel·ligència. Elton John sap el camí que li queda, i no és altre que deixar que el seu piano soni a primera línia, fins i tot darrere la veu que de treballada ja sona trencada, factor que intenta transformar de negatiu a positiu.

Pel que fa a la resta, tot està al seu lloc com sempre. Un gran productor: T-Bone Burnett, les lletres de Bernie Taupin, selecció inspirada de temes i bons músics. La inspiració, com a gran compositor que és, no li ha fallat. I ara sí, Elton John ha tornat a fer un disc rodó.

La base de la sonoritat de l'àlbum es troba precisament en el piano i en la base rítmica de baix i bateria. Una fórmula que aplicava en els seus primers directes quan traduïa el simfonisme dels arranjaments orquestrals de Paul Buckmaster dels discos als concerts en viu. En aquesta mirada al passat, The diving board és un encreuament entre els plantejaments musicals de l'època clàssica amb les propostes dels discos de la seva darrera etapa The captain and the kid, Peachtree Road i Songs from the West Coast i, òbviament The Union, el treball que també va produir T-Bone i que va fer amb Leon Russell, un dels seus referents musicals i padrí dels concerts del Trobadour de Los Angeles que li van obrir la porta a l'èxit als Estats Units.

The diving board bascula per un territori que sempre ha estat proper a l'artista. Un blues de formes pop i melòdiques que en ocasions deriva cap al gospel. Temes en què sovintegen les intros de piano, amb uns crescendo vocals també molt habituals a l'edat d'or de l'artista. Òbviament hi juga un gran pes la producció de T-Bone Burnett, que recolza alguns dels temes en una secció de metall que dóna a les cançons una intensitat potent que es reforça sovint amb la participació de cellos, l'única intervenció de corda en el disc, que també completen el lirisme d'un dels grans discos d'Elton John amb temes destacats com els tres petits instrumentals i Oceans away, Oscar Wilde gets out; Mexican vacation i el primer senzill Home again. Efectivament, Elton ha tornat a casa.