Sense penediment

A finals del 1960, tres anys abans de morir, Edith Piaf va enregistrar una cançó amb lletra de Michael Vaucaire i música de Charles Dumont, a qui La Môme, aleshores una llegenda en vida, considerava un compositor sense importància que havia fornit el repertori de Gloria Lasso, Tino Rissi i Luis Mariano, entre altres. Aquesta cançó, que li era destinada, és Non, je ne regrette rien i va convertir-se en l'himne i fins una declaració testamentària de la cantant en els seus últims anys, quan els metges li aconsellaven que no pugés a un escenari i ella, destrossada per la poliartritis i les seqüeles de la morfina i altres addiccions originades per dolors que no només van ser físics, no ho deixava de fer perquè sentia que, tanmateix, també moriria si no cantava. Va ser en aquella època que va fer una tanda de concerts a l'Olympia per salvar econòmicament la sala, però també per sentir-se viva. La Piaf, fent-ne vibrar totes les “r”, va fer seves les paraules d'aquella cançó i així deixava clar que no se'n penedia de res, de res de res, ni del bé ni del mal que li havien fet. També que no trobava a faltar res: tot estava pagat, escombrat, oblidat i amb els seus records en feia una foguera.

Però, malgrat que la lletra del Non, je ne regrette rien també ho afirma, mai no va ser veritat que Edith Piaf no necessités per res les seves tristeses i els seus plaers. Tot ho va necessitar per cantar. O tot allò viscut va inspirar la seva manera de cantar, tan carregada d'emoció. En unes declaracions al final de la seva vida, un document sonor recollit al documental televisiu Les derniers jours d'Edith Piaf, va dir que, certament, no se'n penedia de res perquè, de fet, tot li havia procurat una experiència de la vida per poder expressar les més diverses emocions, des de la “joie du vivre” (o la “vie en rose”) fins un sentiment tràgic de l'existència que no va poder ignorar de cap manera.

Pràcticament abandonada pels seus pares, criada en un prostíbul per una àvia, va sobreviure durant un temps cantant als carrers i, de molt jove, va tenir una filla que va morir amb només dos anys. També és cert que va disfrutar en vida d'un immens reconeixement com a cantant i que va tenir molts amants (entre els quals els cantants, que sempre eren més joves que ella i cada vegada més, Yves Montand, Charles Aznavour i Georges Moustaki) amb els quals va viure la plenitud del desig sense permetre'n la davallada. Preferia un abandonament a temps: “Cal marxar sempre quan encara ens estimem. D'altra manera, ens detestem o ens mirem per pietat.” Tanmateix, no van poder triar la separació amb l'home considerat el seu més gran amor, potser encara més pel desenllaç tràgic: el boxejador Marcel Cerdan, mort en un accident d'avió l'any 1949.

Diuen que potser és perquè Cerdan va néixer a l'algeriana Sidi Bel Abbès que Edith Piaf va dedicar Non, je ne regrette rien a la Legió estrangera francesa en plena Guerra d'Algèria (els soldats de la qual van fer de la cançó un himne) i mentre una part de la mateixa societat francesa es definia en contra del colonialisme del seu estat. Potser sí. Però ella sempre havia manifestat una certa debilitat per la Legió (potser perquè era un cau d'aventurers, delinqüents, indocumentats i desgraciats) cantant Mon légioneaire i Le fanion de la Légion Étrangere. C'est comme ça. El cas és que també es diu que la mort de Cerdan va pesar per sempre més en Edith Piaf, que, a més del seu dolor emocional, va consumir-se en l'artritis i les conseqüències d'un accident amb Moustaki. No, a diferència del Non, je ne regrette rien, Piaf ja no va poder començar més de zero. Tot el dolor la va dur a morir, als 47 anys, el 10 d'octubre del 1963 a Plascassier, un barri de Grasse. I, com que també en la seva mort hi ha llegenda, el seu cos va ser traslladat d'amagat a París, on van enterrar-la a Père Lachaise com la més gran cantant popular francesa.