Poètica de les restes

Fer memòria

Joan Rom (Barcelona, 1954) ha acceptat el repte de mostrar els seus residus, les restes, el que queda de la seva producció escultòrica després d'haver decidit plegar i abraçar el silenci. El que ens mostra ara la Fundació Suñol és un conjunt d'unes cinquanta obres, realitzades entre el 1986 i el 1996. Una dècada d'exploració a l'entorn d'una disciplina artística, l'escultura, que s'ha vist desbordada en les darreres dècades per la fragmentació de la vida, l'acceleració de l'experiència del temps i la conversió del residu en el protagonista de l'altra cara de l'artifici. Joan Rom ha trobat al camp de Tarragona aquests materials residuals de la indústria, com ara el cautxú de la cambra pneumàtica d'una roda de cotxe, la llana d'ovella, vidres de cotxe, fustes, cartrons, papers, pells d'animal, coure, plom, alumini, branques de cep, eines de lligament com ara les grapes, els sergents, i els ha inserit en els valors poètics de la més pura tradició de l'escultura pobra a Catalunya, al costat de l'art povera o el postminimalisme, que han trasbalsat el sentit constructiu de l'escultura.

Revestiment

No són endebades les reflexions de Joan Rom: “La meva entrada en l'art ha estat condicionada per la pregunta següent: què s'ha de fer amb les restes? Tan sols unes tisores és el que cal perquè el que abans era objecte de desig, separat del cos, es converteixi en resta, en rebuig. Ens repugnen les mateixes coses que fa un instant, quan encara pertanyien a algú, ens fascinaven: els cabells, les ungles.” Heidegger sosté que l'escultura ha de ser la custòdia d'un buit, el resguard de la possibilitat mateixa de l'espai escultòric”. I aquest sembla ser el pensament subjacent en les escultures de revestiment. Pells toves, orgàniques en forma de tors que vesteixen els suports de fusta que les aguanta al seu interior. No hi ha trampa, tot és a la vista: l'objecte escultòric s'exhibeix en la seva deriva cap a la descomposició, mostra la nuesa dels elements que la componen, el joc del ple i el buit, orgànic i enigmàtic, la repetició del mateix element, que mai no és igual, com per exemple al Bessó clar i bessó fosc (1991) i el maridatge escultura/pintura. Un ple i buit que trobem en títols com ara Casa de cargols (1994) i Ullat (1995). Si en la dialèctica del ple i el buit escultòric el que ens mostra en aquesta exposició és el ple, el seu silenci des de l'any 1996 en seria el gran buit.

Paisatge/temps

Hi ha una obra magnífica per la seva subtilitat i escriptura que uneix paisatge i temps. Es titula Dibuixos de calendari (1991). Són pàgines de paper, escrites, pintades, dibuixades amb grapes. Hi podem llegir tres noms: “Pratdip”, “Coll de Jou” i “Arnes”. Tres paisatges que inspiren aquest calendari residual, ocre, gris, blanc i rovellat, on podem llegir també “Dia de segona mà”.

Rom es referma un cop més en el seu pensament: “El tipus de bellesa que m'interessa és el que té a veure amb la vida, i a la vida resulta que sempre li falta alguna cosa.”