El mite del poema d'Aribau

El 24 de gener del 2013 Manuel Jorba va llegir el discurs de recepció com a membre numerari de la Secció Històrico-Arqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans. El text, ara publicat, és extraordinari quant a l'estudi de l'obra de Bonaventura Carles Aribau: tanmateix, no pretén aclarir el sentit que Aribau va donar al poema Oda a la pàtria (una curiositat: el poema original es va titular La pàtria. Trobes) sinó el sentit que se li va atribuir i també tot el que s'hi va voler entendre des del mateix 1833, quan va veure la llum, fins al 1859, amb la restauració dels jocs florals. La intenció de Jorba és establir com es va arribar a mitificar el poema i contribuir a aclarir quina era la consciència d'uns canvis socioculturals que s'identifiquen amb el que seria anomenat Renaixença.

L'autor exposa d'entrada l'estat d'algunes qüestions, com la del propòsit final d'Aribau, interessat sobretot a pertànyer a la república de les lletres castellanes, no pas catalanes, aportant-hi el punt de vista de veus prou diverses, de Valentí Almirall a Joan-Lluís Marfany, entorn de l'actitud força generalitzada davant el poema i el seu autor. Així mateix, Jorba detalla alguns aspectes del manuscrit i de la primera edició conservada, del 24 d'agost del 1833, i també presenta la ineludible comparació “amb el que suposadament faria a Escòcia un escocès amb un producte poètic de Walter Scott”. Tot seguit, aborda la repercussió de la segona edició del poema, publicat a les memòries de Fèlix Torres i Amat el 1836; destaca així mateix les referències creixents a partir dels anys cinquanta del segle XIX. Un estudi tan impecable i extens hauria necessitat un índex, a parer meu, per acabar de ressaltar l'estructura d'un discurs molt aclaridor, molt amè i alhora molt documentat.