Esperançadora i pulcra mirada a Strindberg

Strindberg plantejava a escena una lluita de poders candent a finals del segle XIX. Qui tenia més poder en una relació de parella, la noia, filla d'una família adinerada, o el criat, per la seva condició d'home? Christiane Jatahy trasllada el conflicte al Brasil d'avui. Perquè hi veu la pervivència d'aquesta pugna entre els agents de seguretat que la classe alta té per protegir-se dels perills de les veïnes favelas. La directora, però, ho fa jugant sovint amb la lent de la càmera, un aparell que distancia del directe però que aporta segones i terceres mirades. Aquestes serveixen per democratitzar l'escena, fer-la més complexa amb més viaranys possibles. Per acabar amb un final que, tot i respectar la contundència de Strindberg, en realitat, dóna opció que els espectadors negociïn amb l'actriu (bèstia escènica veritable de només 21 anys) un altre final: si aposten pel mateix tràgic o per un dolça i falsa comèdia romàntica..

El treball de càmera és molt polit. La directora identifica el càmera amb el pare quan se'l sent només absort en gravar la nena al jardí. Fins que ella es cansa que la gravi, ja vestida de dol. També en acció, l'actriu s'enfada amb el càmera. Qui, per cert, haurà de fer el paper de pare. Genial mirall. Strindberg situa l'acció sexual del criat i la noia fora de quadre. Jatahy el retransmet alhora que s'intueix en una cambra il·luminada al fons. Vol mostrar el paper de submissió de la dona, fins llavors, provocadora de la situació. Vol que es doni per certa. Si Castellucci a Purgatori obligava que el públic imaginés l'abús del pare al fill (només indicat per uns crits), Jatahy aposta per l'evidència. També és una escena dura que trasbalsa. Els personatges, a partir de llavors, viuen atacant l'altre i ferint-lo amb les culpes del passat. Christiane Jatahy, tot i això, es resisteix a permetre una sortida als actors, malgrat que els personatges hagin perdut la dignitat.