La nit perfecta de Puntí

Hi havia moltes ganes de veure el millor Puntí i la conjunció astral es va produir dissabte a la sala gran de l'Auditori de Girona, molt plena d'un públic entregat i militant, desitjós de recuperar la millor versió “incompletament” completa d'un artista genial que en aquest concert memorable va certificar el final de la seva travessia del desert. Durant dues hores i vint-i-sis cançons, la comunió entre Puntí i el seu públic va ser impressionant, perquè les dues parts sabien que el concert era decisiu per recuperar la seva relació en l'estat de gràcia en què la van deixar ja fa una dècada. Així que, des del moment en què Puntí va sortir a l'escenari tot sol amb la guitarra per cantar Miau, un dels temes del seu debut en solitari, Pepalallarga i... (1997) –el disc més representat al llarg de la nit, amb set cançons– va quedar clar que el músic saltenc venia disposat a conquerir amb les seves millors armes un públic molt disposat a ser conquerit. També sol va continuar amb Senyor doctor, de Maria (2002) i va passar al piano per cantar algunes cançons inèdites en disc: Tornavís i Un desgraciat lligada amb El boig del telèfon roig, aquell singular personatge gironí que, com va dir Puntí, va deixar de voltar amb el seu telèfon de taula quan la resta el vam substituir amb els nostres mòbils.

Amb Mirall capgirat van sortir la resta de músics a l'escenari: la gran banda que formen Lluís Costa (guitarra), Pere Martínez (baix i contrabaix) i Dani Pujol (bateria i percussions) i el Taller d'Orquestra, amb sis violins, una viola i un violoncel. En total, 12 músics a l'escenari que van sonar a glòria, amb tanta força com matisos en la seva interpretació perfecta. La festa va continuar amb Trans Mides i Atzucac, per donar pas a un bloc de cinc cançons noves, la majoria només conegudes per la seva plasmació “muda” en el llibre Incompletament Puntí, com ara Tarda d'agost i La prova del nou. Després Puntí es va quedar sol amb les cordes clàssiques, que van esbossar Novembre, d'Umpah-Pah, com a preludi d'una segona part apoteòsica.

En quartet de rock reglamentari, Puntí va recuperar un altre tema d'Umpah-Pah, El jardí dels préstecs, de Bamboo Avenue (1992) i, després de De muda en muda, va presentar un altre tema d'aquell disc de fa 20 anys, El boulevard dels xiprers, i el va dedicar “a molts pares i especialment al pare d'en Marc, en Pau i la Marta”, l'impressor i artista Bep Marquès, mort fa pocs dies, cosa que va provocar un breu però emotiu intercanvi d'agraïments en la foscor amb el seu excompany d'Umpah-Pah, Marc Marquès. Una altra gran mostra de la collita creativa més recent, Trist avís d'enyor, va donar pas a joies com Jeu, Longhi i el Sí d'Umpah-Pah, i va rematar la jugada amb uns bisos molt reclamats, Ull per ull, Coral·lí, Anonima in albis, Cor agre i Sota una col, amb un Puntí pletòric i molt rocker, que ho va donar tot i més en una nit màgica. En volem més.