Lliçó magistral

Més d'un es devia quedar afònic dimarts al vespre al Liceu: els bravos van ploure en un esclafit d'emoció al final d'un espectacle que va revalidar Rússia en el primer lloc del pòdium del ballet. Si al principi feia un cert respecte afrontar una nova gala de la dansa clàssica –sovint vénen companyies russes de gira que prometen dur les estrelles més estelades i després l'espectacle acaba sent un fiasco–, noms com ara Ruzimatov, la primera figura del Kirov; Alexandrova, ballarina principal del Bolxoi, i el també ballarí principal del Bolxoi Ivan Vasiliei (que va fascinar el públic del Festival de Cap Roig l'any passat, en el qual va interpretar un explosiu Flames de París i El Corsari) bastaven per tranquil·litzar els ànims de qualsevol.

I així va anar la vetllada: una primera part amb la Suite Paquita, que va quedar deslluïda per un problema tècnic que va fer que els ballarins es quedessin dos cops i durant uns segons sense so (fet imperdonable en un teatre com el Liceu, tot i que els tècnics de so venien amb la companyia russa). Molt professionals, els ballarins van seguir ballant com si res, sense perdre el ritme ni la serenitat. El públic ho va agrair amb aplaudiments entregats (es notava que hi havia força turistes amants de la dansa: els aplaudiments van ser constants i entusiastes al llarg de tota la gala, fins i tot en moments injustificats). El cos de ball del teatre Stanislavski va estar impecable: la coordinació entre les ballarines era absoluta. Les que van interpretar les variacions solistes van lluir una tècnica precisa i rigorosa i van augurar una nit sucosa.

La segona part va ser un festival embriagador de peces variades que anaven des de les clàssiques més estrictes fins a d'altres més modernes del segle XX. Després de l'Adagio d'El llac dels cignes de l'acte II, interpretat com anell al dit per Anna Antonitxeva i Aleksandr Voltxkov (que després repetirien l'èxit amb Raymonda), va aparèixer sobre l'escenari Ruzimatov, amb una coreografia magnètica de Béjart, Bakhti. L'estrella del Kirov va demostrar que l'edat no és cap fre per a la dansa: tot al contrari. Li dóna una dimensió i un volum que només s'adquireixen amb l'experiència. Bressolats pels sons orientals de la música índia, els espectadors van rendir-se a la màgia hipnòtica d'aquesta peça que a la jove Irina Perren, primera solista del Mikhailovski Ballet Theatre de Sant Petersburg, li va sortir brodada amb saviesa i encant.

Aquest gruix de vivències, que enriqueix ballarins com ara Ruzimatov, és el que va aconseguir comunicar amb l'Adagietto, també de Béjart, una peça impactant pel seu dramatisme (el geni francès la va crear, com Bakhti, el 1981 per a Jorge Donn, que va morir de la sida el 1992), una intensitat tràgica que es multiplica amb la música de Malher (Simfonia núm. 5), la mateixa que va utilitzar Visconti per a l'adaptació del clàssic de Thomas Mann La mort a Venècia. No cal dir que la coreografia permet reflexionar sobre la decadència i la soledat davant la mort, i el ballarí adopta moltes de les actituds d'un Aschenbach desesperat i esperpèntic. Aquest va ser un dels moments inoblidables de la nit.

La cirera al pastís la va posar, sens dubte, el jove ballarí Ivan Vasiliev, després d'una desfilada de talent i virtuosisme d'aquelles que fan fregar els ulls als més incrèduls, amb interpretacions com ara les d'Irina Pirren i Mark Peretokin a Madame Bovary i les d'Elena Kuzmina i Iuri Ananian a Maldecidos a Amar, la peça més contemporània de la nit, creada per la mateixa Kuzmina. Vasiliev, caracteritzat de torero, va sortir al costat de l'excel·lent Alexandrova en el Grand Pas d'El Quixot. Van enllaçar, un rere l'altre, tota una sèrie de grans salts, alguns dels quals d'una complexitat extrema i de collita pròpia. És d'aquells ballarins que, com Nureiev o Barixnikov, posseeixen una musculatura forta i elàstica que els permet elevar-se del terra amb una facilitat sobrenatural. Sobretot, el més gratificant de ballarins com ara Vasiliev, artísticament parlant, és la seva manera d'afrontar l'escenari: escampen energia a tort i a dret i una seguretat que reconforta el públic. Esquitxats per aquesta rauxa de talent, els espectadors van aplaudir sense treva els artistes, fins i tot quan ja havien obert els llums i abaixat el teló (que van haver de tornar a aixecar) per satisfer els més devots.