La col·lecció oblidada

En el debat recent sobre l'oportunitat o no d'adquirir la col·lecció de Rafael Santos Torroella, ha aparegut d'esquitllentes el nom d'Angel Marsà i Beca (Girona, 1900-Barcelona, 1988), un altre crític d'art molt menys recordat, a pesar del paper destacadíssim que va tenir durant la postguerra en la promoció dels joves artistes gironins en els cercles de l'avantguarda de Barcelona i malgrat que les obres de la seva propietat, més de nou-centes, constitueixen el fons d'art contemporani més important en nombre dels que hagi rebut mai l'Ajuntament de Girona. És un fons desigual, com solen ser-ho els lots d'aquesta envergadura, que l'any 1982 va generar també un intens debat sobre la conveniència d'adquirir-lo, en especial per la disputa amb l'Ajuntament de Palamós, que també el pretenia, en un antecedent del litigi que anys després enfrontaria Girona i Figueres per la col·lecció de Tomàs Mallol.

El mateix Marsà va firmar la cessió amb l'aleshores alcalde de Girona, Joaquim Nadal, el 29 d'octubre de 1982. Es tracta d'un acord de dipòsit pel qual la fundació que Marsà havia creat per honorar la seva filla, Margarita Marsà, pintora i ceramista morta prematurament als 31 anys, no perdia la propietat del fons, encara que en la pràctica en cedia l'ús al municipi amb l'única condició que el conjunt no es dispersés i tingués, en paraules del mateix Marsà, “un lloc adequat on es pugui conservar i ser contemplat”. La col·lecció comprèn 911 peces –molt per damunt, per exemple, de les 487 del fons Emília Xargay, el següent més nombrós que custodia l'Ajuntament–, entre les quals destaquen dibuixos de Nonell, Galwey, Clarà i Opisso, pintures de Mercadé, Utrillo, Iturrino i Millares, cartells de Tàpies, Picasso i Miró, i sobretot una àmplia col·lecció de gravats de diverses èpoques, la part més substanciosa del fons, amb 394 exemplars, que abracen des d'una sèrie d'estampes del segle XIX de Francesc Xavier Parcerisa (1803-1876), l'artífex de l'àlbum Recuerdos y bellezas de España, fins a una altra de vistes de Roma d'artistes italians i anglesos, i obres contemporànies d'Ansesa, Chillida, Cuixart, Clavé, Chagall, Dalí, Gudiol o Tàpies. S'hi ha de comptar també la biblioteca personal de l'escriptor, dipositada a l'Arxiu Històric de l'Ajuntament i en la qual figuraven volums excepcionals com ara un llibre de Josep Pla sobre Francesc Pujols de l'any 1931, una raresa bibliogràfica, donat que Pla no va voler que es reedités mai més.

El 1988, arran de la mort de Marsà, l'Ajuntament de Sant Antoni de Calonge, on el crític estiuejava des de 1975, va arribar a un acord amb la seva vídua, Aurora Fernàndez, de nou per mitjà de la Fundació Margarita Marsà, per crear a la casa calongina del carrer Nou un Museu d'Arts Populars amb la col·lecció de peces de cultura tradicional que havia anat atresorant el crític tant en els seus viatges com en les seves expedicions a mercats d'antiguitats i drapaires (càntirs en miniatura, galls de pessebre, xiulets mallorquins, objectes d'artesania de terrissa i vidre, talles barroques, mobles rústics, etc.). Però sense cap dubte el més valuós d'aquella cessió era la mateixa casa, un edifici històric que havia comprat al seu amic Ricardo Tàrrega i que tenia el sostre i les parets d'una de les habitacions decorats amb pintures murals d'un artista de finals del segle XIX que ningú no semblava conèixer excepte Marsà: un tal Francesc Gimeno. L'“artista maleït”, que el MNAC no redescobriria fins a l'exposició antològica del 2006, malvivia de fet d'aquesta mena d'encàrrecs decoratius per a les vil·les de l'aristocràcia surera del Baix l'Empordà, com els que el 1988 encara es podien veure a la casa de Marsà, a la torre d'en Roura o al castell de Cabanyes.

El resultat d'aquella ambiciosa operació, que va omplir pàgines i pàgines a la premsa gironina com passa ara amb el fons Santos Torroella, és que l'important fons d'art d'Àngel Marsà només ha sortit a la llum en una ocasió: l'estiu del 1982 i mentre el propietari i l'Ajuntament negociaven encara l'acord de cessió. Van ser tres exposicions que van convertir-se en l'esdeveniment artístic de la temporada, repartides entre el Museu d'Història, amb una àmplia representació dels gravats costumistes de Parcerisa; les Sales Municipals de la Rambla, on es va reunir l'obra gràfica d'origen italià i anglès, i la Fontana d'Or, on es van poder veure cap a un centenar dels gravats d'artistes del segle XX. A més, la galeria Tau del carrer Santa Clara va aprofitar l'ocasió per presentar una selecció de pintures del mateix Marsà, que havia relegat la juvenil vocació artística per la seva dedicació professional al periodisme i la crítica. Un cop clausurades les exposicions i firmat el dipòsit amb l'Ajuntament gironí, el fons va ser empaquetat de nou i guardat en magatzems municipals, d'on no consta que hagi sortit mai més.

Àngel Marsà, i per descomptat el seu fons, mereixia una sort millor, encara que només fos pel paper determinant que va tenir, a finals dels anys quaranta, en la promoció d'uns joveníssims Emília Xargay, Enric Marquès, Joaquim Casellas, Jordi Curós, Joan-Josep Tharrats o Paco Torres Monsó en els cercles avantguardistes de la Barcelona de postguerra, sobretot a través de les exposicions dels Ciclos Experimentales de Arte Nuevo que va organitzar entre 1949 i 1953 a la galeria El Jardín (en realitat, una floristeria), a tocar de les prestigioses Galeries Laietanes que dirigia Gaya Nuño.