Maite Bermejo i el seu llegat

François de la Rochefoucauld va deixar escrit, fa més de tres-cents cinquanta anys, que “els que es dediquen massa a coses petites acaben essent incapaços de les grans”. No hi ha dubte que aquesta màxima del pensador francès (1613-1680) mai no podrà ser aplicada a Maite Bermejo, vídua de Rafael Santos Torroella. Més de cinquanta anys de convivència amb l'intel·lectual nascut a Portbou li varen permetre ser actora i col·laboradora de moltes iniciatives que han esdevingut cabdals quan s'analitza el panorama cultural de la segona meitat del segle XX de Catalunya i de l'Estat espanyol; Ediciones Cobalto, la Triennal de Milà, la Escuela de Altamira, el moviment Cero Figura o els congressos de poesia dels anys 1950 varen tenir el seu impuls i la seva implicació.

Vaig tenir la sort de conèixer Maite Bermejo el 2001, quan l'Ajuntament de Girona va iniciar els primers contactes per valorar la conveniència d'adquirir la col·lecció que ella i el seu marit havien creat en el transcurs de la seva vida en comú. El 2003, conjuntament amb els responsables de cultura municipals del moment, vàrem tornar a coincidir, a la Residencia d'Estudiantes i al Círculo de Bellas Artes, a Madrid, en els prolegòmens preparatius de l'exposició que l'any següent es va fer a la ciutat en homenatge al seu espòsEl juliol del 2012, per encàrrec de l'actual alcalde de Girona, vaig reprendre amb més intensitat els contactes amb Maite per tal d'explorar les possibilitats que la col·lecció d'art, l'arxiu i la biblioteca poguessin incorporar-se al patrimoni gironí.

No és aquest el lloc ni el moment per ponderar la magnitud i la transcendència de la col·lecció, ni el seu valor econòmic. Sí que ho és, però, per deixar constància de la generositat i la lleialtat de Maite Bermejo cap a la ciutat de Girona. Darrere l'acord verbal assolit no hi havia una simple visió mercantilista, com alguns esperits pusil·lànimes hi han volgut veure, sinó la seva voluntat d'oferir un llegat que ella havia contribuït de manera activa a crear i que desitjava que fos permanentment estudiat, enriquit i divulgat.

En la seva decisió, insisteixo que molt més generosa del que algunes persones que es dediquen massa a coses petites són capaces de copsar, hi tenia un pes fonamental el compromís municipal que tota la documentació fos posada a l'abast de la comunitat universitària. Va ser feliç quan va verificar que la ubicació a Casa Pastors podia oferir a menys de cinc minuts de la Universitat de Girona no només l'extraordinària col·lecció, sinó més de trenta mil registres bibliogràfics i hemerogràfics (alguns absolutament il·localitzables) i un arxiu d'un centenar de metres lineals que, de fet, és un compendi de set arxius aplegats en una època en què només personalitats com les referides eren capaces d'anticipar-ne la importància i la transcendència futura. Sabia que Girona passava a disposar d'un llegat que, lluny de voler-lo assimilar a un mausoleu, havia de ser el punt de partida de múltiples recerques a les quals per altra part ella mai no havia posat dificultats i que, en la mesura del possible, havia estimulat.

Fa tres setmanes, en la meva darrera visita, vaig tenir el convenciment que aquell era el dia del nostre comiat definitiu. A molts dels que l'hem coneguda ens quedarà el record d'una persona honesta, sensible, gran conversadora i amb una memòria prodigiosa. Una persona que des del seu nou destí podrà veure com ens dediquem a les petites coses perquè realment no som capaços de fer, com va fer ella, coses grans.