L'art es rebel·la

L'artista Núria Güell (Vidreres, 1981) sap del cert que els Mossos d'Esquadra van pressionar el Museu Joan Abelló de Mollet del Vallès perquè no exposés una obra seva. Güell havia invertit vuit mesos de feina en el projecte La síndrome de Sherwood 2, en el qual furga en la tesina final de màster d'un alt càrrec del cos policial, David Piqué, ideòleg dels protocols d'actuació dels antidisturbis. En el seu treball de recerca, Piqué desvela una sèrie d'estratègies per fer fora els manifestants antisistema del barri barceloní de Gràcia. Entre altres coses, escriu perles com aquesta: “Si la concentració o manifestació [...] no es preveu prou violenta, es pot arribar a provocar una mica, amb detencions poc justificades i gens pacífiques uns quants dies abans per escalfar l'ambient. També es poden fer batudes [...] especialment mal fetes i amb tracte humiliant per encendre més els ànims.”

L'obra de Güell va ser censurada fa quatre mesos, i la controvertida tesina va desaparèixer de sobte del web www.recercat.cat, on la podia llegir tothom. El Museu Joan Abelló no va voler problemes i se'n va desentendre, cosa que ara no ha fet la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, que acaba d'inaugurar una exposició per denunciar, justament, el discutible paper de la majoria d'institucions artístiques del país quan aborden, si els aborden, els neguits d'una nova societat compromesa i mobilitzada.

Jo em rebel·lo, nosaltres existim, el títol de la mostra –extret del llibre L'home rebel (1951), d'Albert Camus–, ha convertit la Fundació Palau en un “node de contrapoder”, emfasitza el comissari, Martí Sales, perquè dóna la paraula sovint silenciada, censurada o tergiversada a artistes, pensadors i activistes que “creuen en una altra manera de viure i de veure el món”. Hi ha un total de 26 participants en una exposició que és molt més que una exposició, ja que també vol sacsejar consciències amb un programa d'activitats paral·leles i amb un diari gratuït que substitueix l'habitual catàleg d'art.

Pels responsables de la fundació que vetlla pel llegat i l'esperit de Palau i Fabre, amb Pere Almeda, el seu director, al capdavant, aquesta exposició és una demostració contundent que les coses es poden fer “i s'han de fer” d'una manera molt diferent de com s'han fet fins ara als museus i els centres d'art. “Aquí no hi ha rastre de la mirada asèptica i imparcial amb la qual les institucions artístiques toquen els temes conflictius”, subratlla Sales. “La Fundació Palau no només mostra, sinó que es defineix i es posa al costat dels que volen canviar les coses” amb gestos com, per exemple, haver començat a treballar amb la banca ètica i les cooperatives d'energies renovables.

I no cal dir, és clar, exposant obres que han censurat altres museus. El cas de Núria Güell és possiblement el més escandalós, tot i que hi ha altres institucions que no en surten del tot ben parades, com és el cas del Macba, la referència de l'art contemporani català. La Fundació Palau exhibeix un treball d'Eulàlia Grau, Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera, María, dedicat a una dona octogenària que ha viscut al carrer l'últim quart de segle fins que ara, recentment, amb la intervenció de l'artista, s'ha deixat ajudar. Grau va exposar aquesta corprenedora sèrie de fotografies en la retrospectiva que li va organitzar el Macba, però explica: “Em va costar molt convèncer-los.”

Un dels dos vídeos que presenta Jordi Trullàs també qüestiona la posició del Macba en el moment actual de crisi, de convulsió i lluita i, alhora, d'alternatives. S'hi veu l'ull que no va perdre Ester Quintana en els aldarulls d'una manifestació, projectat sobre la façana de l'edifici de Richard Meier. En l'altre vídeo, un primeríssim primer pla del seu ull no agredit apareix plorant mentre ella relata “la seva veritat”.