Màscares que ho mostren tot

Seré clar. La creació de Carmen Calvo (València, 1950) m'agrada. El seu treball em sembla interessant perquè conjumina força bé els elements que configuren l'obra. Un d'aquests components és, segons la meva visió, l'enyor. La nostàlgia d'un temps que no s'ha viscut, però que és a tocar. Els temps dels avis, dels pares quan eren joves. Temps viscuts per herència dels sentiments dels qui van passar abans que nosaltres. Aquesta idea es reflecteix per la utilització de velles fotografies, de quaderns comercials groguencs, de llibres amb taques d'humitat, d'objectes que, en el cas que encara conservessin un aroma, seria el del pas del temps.

Aquesta idea del passat agafa diferents significacions segons s'ordenen els elements seguint les directrius de l'artista. I, en aquesta posada en escena, hi apareix un altre protagonista: el dibuix. Carmen Calvo dibuixa sempre. Fins i tot quan els traços no són presents. Els seus collages tenen la força d'un gargot i la profunditat d'un dibuix a mà alçada. Però, quan el dibuix és explícit, es mostra democràticament conciliador amb la resta de materials i instruments artístics.

Perquè el que dóna coherència a la plasticitat de les obres de Calvo és el concepte, el discurs. Calvo sí que és esteticista, no ho és per voluntat de ser-ho sense més ni més, sinó perquè el que vol és parlar de coses que continuen vives, vigents. Ni que ho faci amb elements del passat. Carmen Calvo parla del sexe i dels sexes, de la passió, de la soledat. De tot el mostrari de sentiments anímics i de contratemps vitals.

Aquest discurs, que marca tota la seva trajectòria, continua vigent en l'exposició Anónimo e impropio, que presenta fins al 9 de novembre a la galeria Alejandro Sales de Barcelona. Amb recursos diferents, Calvo emmascara els rostres dels personatges, més per mostrar la seva autèntica personalitat que no pas per ocultar la seva identitat. Una nena es mostra com una dona adulta a Se me abre un abismo. Un rostre circumspecte té una alegria amagada a Otro método i un cavaller amb posat elegant provoca sospites amb la cua que llueix a la peça Bruma sin niebla.

El món de Calvo bascula entre un enganyós barroquisme i un minimalisme conceptual de gran potència. Una prova d'aquesta expressió la trobem en l'obra Salud anónima, amb què amb una senzilla xarxa de cabell construeix un ampli discurs conceptual, que és en definitiva el que motiva el seu compromís artístic.