La humanitat desfent-se

Fa 20 anys que el coreògraf i artista plàstic Josef Nadj va concebre un espectacle sobre el Woyzeck, l'obra inacabada de Georg Büchner, i des d'aleshores va reprenent-lo per presentar a la humanitat un mirall en el qual sentir-se inquietament reflectida en uns éssers deformes i cruels que escenifiquen un procés d'alineació, de bogeria i, al capdavall, de deshumanització que mai no acaba. Büchner va escriure aquesta història –o va intentar escriure-la sense acabar-la, devastat mentalment per la seva bogeria– sobre un soldat menyspreat, manipulat i turmentat fa 180 anys, i Nadj la representa amb el seu llenguatge gestual per fer present com continua interpel·lant-nos immersos en una societat cruel i deshumanitzadora.

Lliurats a uns jocs cruels en un clima inquietantment burlesc, els personatges es mouen com si fossin titelles que, sobretot el Woyzeck interpretat pel mateix Josef Nadj, fossin manipulats per un poder que els condemna als instints més primaris i a la desfeta de la seva identitat. Els rostres són emmascarats amb fang i constantment es crea la sensació que els cossos són una matèria fràgil que va mudant, però que sobretot va desfent-se. És així que va encarnant-se la idea de la humanitat desfent-se, destruint-se, devorant-se o autodevorant-se, com exemplifica Woyzeck, “menjant-se” el propi fetge en una escena que causa estupor. En un món d'homes, com ho és la caserna militar de l'obra de Büchner, una sola dona (Maria) resta apartada, com penjada en una paret, o es converteix en una joguina. Tot és d'una violència extrema, però expressat amb una depuració gestual i a vegades fins amb una subtilitat paradoxal: brutal i estranyament delicat.