CRÍTICA
Jordi Bordes
Una festa desbarrada i nihilista
El Conde de Torrefiel signa una peça entre monòleg, assaig i ‘performance'
Q ui conegui el treball de La Veronal, hi veurà molt de ressò en aquest treball del Conde de Torrefiel. No és que li facin un homenatge, sinó que ells mateixos també col·laboren habitualment amb la dramatúrgia del grup de Carlos Morau. Una letàrgica i alhora captivadora classe de tai-txi és una escena que avança per on dispararan aquest cop els del Conde de Torrefiel. Ells reconeixen que tenen una forta influència en la literatura. També en el cinema d'autor. I, molt probablement, deuen allargar sessions informals de conversa amb el carpe diem vitalista. A l'espai escènic, però, despleguen un món fosc, tot i que amb moltes picades d'ullet a la comicitat i a l'arquetip. Que beuen de la font dels monòlegs, però trencant el codi de la cantarella graciosa: és de gran fredor i implacable, en què retraten com serà el futur de la societat: el segle XXI és poc més que brossa; la intel·ligència és una arma per aprofitar-se dels privilegis que puguin absorbir.
Les amigues són les úniques que es troben un cert consol, desenganyant-se d'una vida que quasi menystenen. Però, en canvi, hi ha espais per al joc i la caricatura amb uns heavies molt enrotllats, molt més previsibles i acomodaticis que el que la seva aparença pugui resultar. Només cal disposar del descodificador de heavies per comprendre'ls. Són lectors de 2666 i uns romàntics impossibles. Molt més perillosos són els patxangues. Que no tenen més discurs que el xumba-xumba, viuen de les escorrialles d'oferta del Mercadona i el Condis i superen la seva buidor despullant-se i provant tot allò que està prohibit, per veure si els dóna alguna llum al seu angoixant present. I, de sobte, un quadre d'una estètica absoluta que trenca el ritme trepidant i desbarrat. Hi ha una voluntat plàstica, també!
El Conde de Torrefiel és, ja, un grup de culte per a minories. Van rebentar els aforaments del Festival Terrassa Noves Tendències (TNT), així com les dues sessions del Sâlmon. S'ha quedat públic al carrer! El seu univers, atractiu per a un públic compromès però també per a un espectador més ampli per la seva posada en escena aparentment intranscendent, mereix més funcions a Barcelona.
