Martí i Pol per Martí i Pol

“Ni jo mateix sé què és poesia. El que sí que he intentat és penetrar en la meva manera d'entendre el fenomen poètic.”

“Viure amb un sentiment profund de responsabilitat, d'exigència, de respecte als altres i, sobretot, de reflexió i d'anàlisi. El poeta ha de viure tots els esdeveniments, des del més petit fins al més important, amb la màxima intensitat, la qual cosa no vol pas dir que sigui un monstre.”

“Algú va dir que a l'inici de qualsevol revolució hi havia un poeta. Això pot ser cert o no, però sempre m'ha semblat que la poesia anava més enllà de la realitat sense negar-la i que, per tant, el poeta és un visionari.”

“En mi, l'home i el poeta difícilment es poden destriar, i m'atreviria a dir que aquest fet no em fa pas un espècimen excepcional. Els meus poemes sorgeixen del que penso, del que sento, del que visc, i si la meva vida és d'una determinada manera, això necessàriament s'ha de reflectir en la meva obra. Potser, de resultes d'això, la meva obra és curta de mires. Algú ho ha dit i és ben possible que tingui raó, però jo faig el que puc, i el que fa el que pot, segons deia la meva padrina, no està obligat a més.”

“La meva poesia respon molt a les coses que visc a cada moment. Mai no m'he proposat de ser un escriptor. Faig poemes com una necessitat humana, íntima, d'entendre'm a mi mateix, d'expressar el que jo sento, i de comunicar-ho a la gent per no sentir-me massa sol. Ara bé, tot això no defineix el fenomen poètic. Suposo que cadascú el sent a la seva manera. Jo simplement procuro ser-me fidel a mi mateix, anar fent la meva obra a poc a poc.”

“Permet recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós; torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat; restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable; i, finalment, permet reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic. Tot això ajuda a l'equilibri moral de qualsevol persona.”

“Podria haver passat tota la meva vida sense escriure, perquè encara que ho senti com una necessitat, no ha estat mai una veritable qüestió de vida o mort. Ara, com més va, més la necessito. Si estic massa temps sense escriure em sento incòmode, però també puc passar-ne. És una qüestió vocacional i per això va sortint sense que hagi de seguir cap disciplina. Mai m'he proposat estar lligat tantes hores al dia a la poesia. Quan surt, surt. Si no, ja sortirà... no em poso pedres al fetge per això.”

“Considero el llibre El poble (1966) fonamental com a canvi. Em va marcar molt, va significar entrar dins la literatura d'una altra manera, amb una altra actitud. Vint-i-set poemes en tres temps (1972) marcaria una altra inflexió, tornar cap a dins meu. I després diria que va ser molt significatiu Quadern de vacances (1976), més per a mi que potser no pas per a la crítica. També em va fer veure les coses d'una altra manera. S'ha dit sovint que Estimada Marta (1978) és l'anunci de la maduresa, però no n'estic tan convençut. Potser el seu èxit és el que ha motivat a fer-ne hipòtesis. És evident que s'ha convertit en un llibre important en la meva vida. Durant els anys vuitanta, crec que no hi ha hagut cap gran inflexió ni Suite de Parlavà (1991), una nova etapa. Suite de Parlavà pot designar algun canvi important. Defineixo una situació actual, on em torno a fer les mateixes preguntes amb una possible resposta diferent: On ets? Què ets? Què vols? Suite de Parlavà és un llibre en què em vaig donar a mi mateix. Feia molts anys que escrivia poesies i en aquell moment no acabava de trobar el meu punt d'expressió, per això em sentia incòmode. De totes maneres, em sembla que tampoc no en vaig fer un gran drama. Sentia que havia dit molt i havia arribat molt amunt dins les meves possibilitats.”

“La meva popularitat és molt relativa. No ens enganyem: un poeta, i, per postres, català, no en pot ser gaire, de popular. A mi quan alguna persona, amablement, em diu: a tu et coneix tothom, els responc: no, qui coneix tothom és en Cruyff, perquè en Cruyff el coneixen fins i tot aquells que no els interessa gens el futbol. Jo sóc popular entre una considerable minoria, que ja és molt. El perquè d'aquesta popularitat relativa no me la sé explicar. Hi deu haver, en part, el que explico i, en part, com ho explico. La gent que em llegeix sintonitza la mena d'emissió que jo faig, i això, per a mi, és engrescador, sobretot perquè jo tendeixo a la introspecció, a la reflexió, a l'anàlisi exigent i rigorosa, i que hi hagi força gent que em llegeix deu voler dir que no tothom és només superficial, que és el defecte de moda que la societat evidentment potencia i exalta. Força vegades m'han dit: això que heu escrit jo ho he pensat sovint, però no ho sabia expressar, i a mi això m'agrada, no perquè em pensi que les meves idees són importants, sinó perquè m'adono que encara hi ha qui es dedica a la reflexió, a l'anàlisi.”

“El meu mal, de fet, és un mal, i no gens fàcil de suportar amb una certa dignitat. Ara, si es pot mínimament assumir, si se'l pot considerar amb un cert distanciament, pot fins i tot arribar a ser un bé. Ho deia, suposo, i sobretot ho dic pensant en la grotesca pressa de la vida que es viu avui dia, en el consumisme exagerat i gratuït, en la degradació de tots aquells valors que, al meu entendre, donen veritable sentit a la vida: l'autoexigència, la reflexió, el respecte, la solidaritat, l'amor. Jo ja començo a ser vell, és clar, i algú potser dirà que toco campanes. M'és igual. El ritme de la societat actual em desconcerta, i encara em desconcerta més l'agressivitat que s'hi manifesta. El nou ordre mundial em sembla que és una solemne aixecada de camisa i no sé pas si té res a veure amb la immensa majoria de la gent a la qual es predica. Per això deia i dic que el meu mal pot arribar a ser un bé, perquè el mal, agradi o no, imposa unes limitacions tan severes que inevitablement t'impedeix de competir, que és l'esport de moda. El mal pot arribar a ser un bé, perquè amb el mal saps exactament que tens només el que tens, i que el que tens és molt poc. Ajuda a relativitzar les coses, el mal, i et fa més ponderat, més comprensiu. La malaltia va canviar molt la vida perquè el meu mal estableix unes limitacions molt rigoroses, i aquestes limitacions no es poden transgredir. Jo sempre he estat un home feixuc, lent. Abans, però, si volia podia anar de pressa; ara no. Això t'obliga a aprendre un nou ritme de vida que no és gens fàcil. I això afecta l'obra també, és clar, perquè és molt difícil desentendre's de la pròpia situació, sobretot si aquesta situació se't fa present vint-i-quatre hores cada dia.”

“Em declaro marxista. sí que me'n declaro, si més no per portar la contrària a la munió de gent que s'empeny i es fot cops de colze per pujar al carro dels vencedors. Vaig començar a llegir Marx quan tenia dinou o vint anys, i em guardaria molt de dir que l'he llegit tot i bé. Era i sóc marxista potser més per pragmatisme que per especulació. M'hauria agradat molt que la seva, diguem-ne, utopia hagués estat possible, i penso que ocupa un lloc molt important a la història del pensament modern. En molts aspectes, les seves anàlisis, a mi encara em serveixen i no en prescindiré pas, sigui o no sigui de moda.

“Carner, en March, en Vinyoli, en Ferrater, en Salvat-Papasseit... També Riba, Espriu, Pere Quart... però certament, amb els cinc primers m'hi sento molt bé. Per mi, són autors que han assolit fites altíssimes, que han iniciat tombants nous, que han tingut una veu personalíssima i han arribat a fer escola; són mestres, per dir-ho en una paraula. De tots n'he après i n'aprenc. La llengua de Carner, per exemple, i la seva capacitat de versificar, que no vol pas dir pixar versos, ai ca!, és prodigiosa; i la música de March; i l'arravatament de Vinyoli o Ferrater; i la frescor i la gosadia de Salvat-Papasseit. Jo, francament, els trobo meravellosos i, posats a dir, potser dels que em sento més a la vora és de Vinyoli i de Ferrater, sense oblidar la deliciosa sensualitat de Salvat i la passió de March, és clar; i Carner... tots, vaja, tots!”

“El primer nom que em ve a la memòria com a poeta català més important del segle, per mi, és el de Joan Vinyoli. I de fora, Baudelaire. A veure, en dic dos però en podria dir molts. Deixem-ho en dos, només. En Vinyoli va viure molt marginat. Ara bé, potser últimament se l'ha reconegut una mica més que no pas abans, però penso que no se li ha donat tota la importància que de debò té, i seria convenient que es fes arribar la seva obra al públic, perquè té uns quants llibres, especialment els últims, que són llibres definitius, en poesia. Quan vaig llegir-los hauria donat tota la meva obra per haver pogut escriure tot allò. A mi m'agradaria molt poder recitar no només la meva obra, sinó sobretot recitar coses d'altres poetes que m'agraden molt, sobretot poemes de Vinyoli, Salvat-Papasseit o Pere Quart.”