L'oracle d'Espriu sobre Martí i Pol

La coincidència del II Col·loqui Internacional Miquel Martí i Pol, al cap de deu anys de la seva mort, i l'aparició d'Ocnos i el parat esglai, de Salvador Espriu, el llibre pòstum i en gran part reescrit i inèdit de Salvador Espriu, publicat arran del centenari del seu naixement, actualitza el pròleg d'Espriu a L'àmbit de tots els àmbits, que ocupa un lloc central a Ocnos.

Amb aquest motiu reproduïm la carta d'agraïment del poeta de Roda de Ter a Espriu –a dalt hi ha la indicació de Cont. (per contestada), 10-VIII-1981– que forma part del material que Espriu m'anava lliurant setmana rere setmana els darrers anys de la seva vida. Em convertia, doncs, de fet en còmplice, confident i secretari.

Per Ocnos desfila la biografia de l'home, mesura de totes les coses. És la lluita de l'home per preservar la memòria dels amics morts a l'infern de la Guerra Civil, de la Segona Guerra Mundial, de tots els holocaustos del segle XX. És la lluita per preservar la dignitat per damunt de l'infern de totes les derrotes. És també la lluita per preservar la memòria de la felicitat. És el crit de “No tornaré mai més a Viladrau”, perquè “Hi vaig ser tothora massa feliç”. Perquè allà hi ha tota la vivència de la infantesa, el joc dels caubois entre el fill del masover i ell, el camp, els arbres, el contacte amb la natura, l'adolescent malalt i l'aprenent d'escriptor, la mare que havia plantat dues mil variants de rosers, “les roses recordades” del dia de Sant Jordi. Una felicitat incerta, amenaçada permanentment per l'estupidesa humana.

Ocnos és sovint el llibre dels oracles, el de l'Evocació de Rosselló-Pòrcel, set textos per a la història literària, per a la investigació freudiana, per a la novel·la. També per a la càbala. Per a l'emergència d'unes molt peculiars cosmogonies, de manifestacions dèlfiques que la bola de foc del record de Rosselló desvetlla. “Ets tan avar de tu que Déu no et basta, i d'aquesta radical blasfèmia t'esdevé l'infern. El vident i el bàrbar t'interdien els camins del savi antic, el problemàtic cànon de serenor que la teva modernitat enyora, i cremes sense passions, enmig de les ruïnes agermanades del fòrum i la catedral, del parlament i l'escola, en la flama imitada del teu cervell”, escriu al pròleg del 1949 a l'Obra Poètica. Al darrere, Pròsper, Ariel i Calibà de La tempesta.

Espriu utilitza aquest recurs oracular en moments centrals de les seves peculiars il·luminacions. I l'utilitza de nou per a la cosmogonia dedicada a L'àmbit de tots els àmbits, de Miquel Martí i Pol, un llibre presentat en societat com la rèplica del “Serem el que vulguem ser” enfront del diàleg propugnat per La pell de brau. El pròleg, escrit en plena germinació d'Ocnos, esdevé una clau per entendre en profunditat l'abast de la seva temptativa. El “paradoxal Proust sintètic”, així es qualificava Espriu mateix, s'enfronta al compromís de satisfer una petició que li fa el poeta de Roda de Ter a través del seu Frankenstein, tal com Espriu em va batejar en una ocasió memorable, perquè atribuïa a la meva tasca d'editor la capacitat de tornar a la vida els morts. Passaven els mesos i l'impacient Frankenstein, és a dir, el servidor que signa aquest escrit, esdevingut secretari particular d'Espriu, exigia la resposta a un sí educat i cortès. La resposta es va fer esperar, i el resultat, al cap dels anys, posa en una banda l'anècdota i en l'altra la categoria i dóna perspectiva a la radical complexitat del procés. S'hi constata el bucle: “Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern.”