El teatre iberoamericà fora de Buenos Aires

Cada cultura es fa seu l'art, la manera d'expressar unes emocions i unes reflexions que són comunes perquè tenen l'arrel en la humanitat. Si fins fa poques dècades el teatre semblava moure's abassegant per allà on passava (i tenyint-lo de la forma teatral del moment), avui és més fàcil arribar a un tipus d'arts escèniques més soterrades, que treballen en direccions a vegades oposades a la forma teatral que s'imposa. És en aquesta topada que apareixen les noves formes dramatúrgiques. Si fa cosa d'una dècada sovint aquestes noves formes estaven d'esquena al públic, ara hi ha una gran varietat de propostes que pretenen dir la veritat del text (o aquesta és la seva intenció, si més no) tenint molt clar que s'ha d'atrapar l'espectador amb elements contemporanis, com ara un text amb intriga, personatges amb espais no definits o amb contradiccions, fets quotidians, dramatúrgia fragmentària amb canvis d'espais (mentals o físics) i, si pot ser, que, en posar-los sota la lupa de l'escenari esdevinguin exemples de la condició humana, sempre perseguint una mena d'encant (encara que sigui un art pobre i volgudament lleig). Buenos Aires ha passat a ser, a través de Veronese, Daulte, Tolcachir, i ara Romina Paula (Fauna, 22 de novembre, Coma Cros) i Mariano Pensotti (Cineastas, 24 de novembre, Coma Cros), un dels centres de gravetat de la veritat teatral mundial. Segons el director del festival, Salvador Sunyer, és justament el centre europeu (Brussel·les, Alemanya). Buenos Aires no va néixer del no-res. Hi ha una llarga tradició i uns teatres comercials immensos que demostren la fidelitat del públic argentí a l'espectacle en directe. Evidentment, companyies com ara Los Luthiers o les posades en escena clàssiques (majoritàriament del teatre clàssic europeu) han permès que els actors treballin, en clau artesanal, i creïn nous muntatges per al seu creixement com a actors (i, possiblement, com a persones). L'inconformista Ricardo Bartís és el pare artístic, tot i que no els vol reconèixer com a fills, d'una generació que ha esclatat a Europa, gràcies en molt bona part a la insistència del Temporada Alta.

Les peces vistes fins ara apunten en tres direccions divergents. Per una banda, en l'adaptació, a la brasilera, d'un text psicològic, com és La Srta. julia, d'August Strindberg. Julia, de Christiana Jatahy, navega entre el teatre i la televisió, i converteix l'escenari en un plató, la qual cosa permet veure el detall en primeríssims primers plans i, en ocasions, s'alterna per la imatge mig amagada, com l'acte sexual que Jatahi decideix mig mostrar, tot i que el reserva en un racó mantenint una certa intimitat. La peça també dialoga entre l'actor i el personatge. Hi ha una voluntat per confondre els rols, cosa que fa convertint el càmera en el pare (que és el que ha rodat la Julia de nena, al jardí, per exemple). Sembla que Jatahy repetirà l'edició vinent.

Montserrat és un nou treball de Lagartijas Tiradas al Sol (ja hi van ser el 2011 amb El rumor del incendio). L'obra investiga la realitat i la ficció, i perverteix el teatre document amb un aire novel·lesc. En primera persona, resulta creïble, per molt increïble que es plantegi la no mort de la mare i la peripècia per poder retrobar-la. Finalment, la setmana passada, el Pequeño Teatro de Morondanga va trencar l'espai i la barrera amb el públic a Bienvenido a casa, una peça fantasiosament tràgica i fosca que, en canvi, genera tendresa i complicitat. Com els mexicans de Lagartijas... treballen com a creació col·lectiva, trencant les jerarquies. Ben diferent del criteri de Jatahi, que necessita la meticulositat i alhora la implicació de càmera i actors. Cal saber més del nou teatre americà!