Tendra i lúcida mirada infantil

Q uan fa 70 anys de la publicació d'El Petit Príncep Òscar Rodríguez i Montse Puga li fan una nova lectura a l'escenari. Com a text icònic que és, són innombrables les versions que se n'han realitzat. La primera producció en què col·labora l'equip de gestió del Sant Andreu Teatre (SaT!) fa una lectura molt fidel a un text tan blanc com sinuós d'emocions, sorpresa i desenganys. L'aviador i narrador de la peça, el mateix Saint-Exupéry, conviu amb un jove de cabells rinxolats en forma de titella de mida natural, que passeja al voltant de la seva avioneta espatllada enmig del desert i que, a la vegada, narra el seu viatge iniciàtic pels planetes a través d'ombres xineses. També explica les descobertes al planeta Terra, aparentment, la localització on s'hi està més temps.

Res no és pretensiós. Tota la dramatúrgia juga a favor de traspassar, amb la major nitidesa possible, el text que pot ser un simple joc d'aventures per als més petits però que emmagatzema petites càpsules de valors (com ara el clàssic “l'essencial és invisible als ulls”, que delata la guineu). L'innocent i lúcid Petit Príncep descobreix en el viatge l'ànsia de poder, del diner, i del voler ser famós. També revela vides desaprofitades incapaces d'abordar el perdó, com l'embriac, o bé d'un treball esclau que ha esdevingut estúpid però que dignifica l'honestedat del fanaler i el coneixement savi del geògraf. Viatjant, coneixent l'altre, aprèn a contextualitzar universos que, fins llavors, li semblaven intocables. Ell, però, es confessa “domesticat” per la rosa egoista del seu planeta.

El miratge s'acaba amb dues ferides obertes: la mossegada verinosa de la serp perquè el Petit Príncep pugui volar de retorn a casa sense el pes del cos; i la de l'aviador a qui, sis anys més tard, encara el trasbalsa el seu record. Somnia que algun dia el retrobarà vagarejant, novament, pel desert. El muntatge no estira la peripècia de l'estranya desaparició de Saint-Exupéry pel desert, anys més tard. La versió es menja l'última cita, catàrtica per als lectors del conte d'aquestes dècades. (Potser ell mateix el va trobar i va decidir acompanyar-lo. Bé que implorava que si algú el trobava “aviseu-me que ha tornat”).